A casa sempre hem
fet un pessebre clàssic. El naixement, els pastors, uns quants bens, els tres
reis... Bé, ja m’enteneu; un pessebre com els de tota la vida. Per això,
l’altre dia em vaig sorprendre tant en veure el pessebre de la meva amiga Montserrat.
Ella hi té tres dimonis!
Quan ho vaig explicar a casa, els
costava de creure. I també hi ha un àngel? van preguntar els meus fills. Sí,
n’hi ha dos, els vaig dir. I no es barallen? preguntava la Mariona. No,
Mariona, les figures no es mouen.
I és
veritat, mai no les hem vist moure’s, però aquest any al nostre pessebre
hi passen coses molt estranyes. Tot va començar la vigília de Reis. Va
desaparèixer el Rei Negre i encara no l’hem trobat; vam pensar que potser estava
cansat i no volia treballar. Un altre dia, els vuit bens col·locats tots junts
menjant herba plàcidament al costat del riu, van aparèixer escampats per la
muntanya i alguns estaven ajaguts damunt la molsa.
Al dia següent, els va tocar als pastors
que feien via cap a la cova. Els havíem arrenglerat pel camí, com si fessin cua
pel cinema, dèiem en broma i els vàrem trobar esgarriats per tot arreu. Uns al
costat del riu, un altre mig enfilat a la muntanya i n’hi havia dos que
travessaven el pont en direcció contrària. Semblava ben bé que s’haguessin
perdut. I potser sí que s’havien perdut perquè també va desaparèixer l’estrella
de cua que els assenyalava el camí.
Aquest matí, però, ha passat el més
estrany de tot. El caganer feia les seves necessitats enmig de la cova. Ens
n’hem adonat per la pudor que s’escampava per tot el menjador quan hem baixat a
esmorzar. El pobre Sant Josep s’havia amagat en un racó i es tapava el nas. Potser
no s’ha atrevit a fugir perquè Sant Josep mai no ha tingut fama de ser gaire valent.
La mare de Déu i el nen, no s’han assabentat de res; dormien com a socs després
de tants dies de tragí.
Nosaltres, no volem tenir més
ensurts; hem decidit desmuntar el pessebre encara que no hagi arribat la
Candelera. Però avui, donant-li voltes, m’he arribat a preguntar sinó serà que,
encara que no hi haguem posat cap dimoni, potser n’hi ha d’infiltrats que fan
de les seves cada nit. Quan vegi a la Montserrat, li preguntaré si n’ha trobat
a faltar algun.
Júlia Gaset
Gener de 2017
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada