Aquest és el meu bloc personal dedicat a la meva afició pessebrística. Aquí compartiré amb tots vosaltres les activitats relacionades amb aquest món i escriuré allò que em sembli, quan em sembli.
Aquest dissabte 6 de juny, Parets del Vallès va esdevenir la capital del pessebrisme català amb una nova edició del Dia de l'Associacionisme Cultural (DASC), una jornada impulsada per la Federació Catalana de Pessebristes que va reunir representants d'entitats d'arreu del país amb un objectiu compartit: aprendre, compartir experiències i continuar fent créixer una tradició que, lluny de quedar ancorada en el passat, sap adaptar-se als nous temps.
La Sala Cooperativa de Parets va acollir durant tot el dia diversos tallers simultanis dedicats a tècniques tan diverses com la construcció d'arbres, el tallat de porexpan, la pintura de figures, la realització de motlles de silicona, els efectes d'il·luminació i, especialment, l'escaneig i la impressió 3D.
El president de la Federació, Ramon Albornà, i el president de l'entitat pessebrista de Parets del Vallès, Albert Pérez Ninou durant l'acte inaugural.
Aquesta edició del DASC tenia, a més, un simbolisme especial. L'Agrupació Pessebrista de Parets del Vallès celebra enguany quaranta anys de trajectòria al servei del pessebrisme català. Fundada l'any 1986, l'entitat s'ha convertit en un dels referents del país gràcies al seu compromís amb la divulgació, la innovació i la preservació de la tradició pessebrista. La celebració del DASC s'ha convertit així en un merescut reconeixement a quatre dècades de dedicació i esforç col·lectiu.
La trajectòria de l'entitat va molt més enllà de l'organització d'activitats. Parets és coneguda arreu per construir el pessebre monumental sobre taula més gran de Catalunya, una espectacular obra de més de 230 metres quadrats que any rere any sorprèn a milers de visitants i que s'ha convertit en un dels grans referents del calendari nadalenc català.
Precisament aquest darrer àmbit va despertar un gran interès entre els participants. No és casualitat. Cada vegada són més les entitats pessebrístiques que es troben amb una problemàtica compartida: necessiten figures, complements o elements arquitectònics que simplement no existeixen al mercat. Determinades escales, personatges concrets, oficis tradicionals o reproduccions històriques són difícils o impossibles de trobar.
És aquí on la tecnologia 3D esdevé una eina revolucionària.
L'escaneig tridimensional permet digitalitzar persones amb una precisió extraordinària. A partir d'aquest procés es poden generar rèpliques exactes, adaptar-ne l'escala segons les necessitats del diorama o incorporar modificacions específiques sense perdre l'essència de l'original. Això no només facilita la creació de noves composicions sinó que contribueix també a la conservació del patrimoni pessebrístic.
Procés d'escaneig per un 3D. Fotografia: Israel Garcia
Procés d'escaneig per un 3D. Fotografia: Israel Garcia
Procés d'escaneig per un 3D. Fotografia: Israel Garcia
Procés d'escaneig per un 3D. Fotografia: Israel Garcia
Procés d'escaneig per un 3D. Fotografia: Israel Garcia
Procés d'escaneig per un 3D. Fotografia: Israel Garcia
Procés d'escaneig per un 3D. Fotografia: Israel Garcia
La impressió 3D també obre noves possibilitats en la construcció d'elements arquitectònics i decoratius. Columnes, capitells, portes, finestres, eines, estris quotidians o qualsevol altre detall poden ser dissenyats i reproduïts amb una precisió fins fa pocs anys impensable.
Però el més important és que aquestes noves eines no substitueixen l'artesania tradicional. Ben al contrari. La complementen. El modelatge manual, la pintura artística, la construcció de paisatges o el treball amb porexpan continuen sent indispensables. La tecnologia es converteix en una aliada més al servei de la creativitat.
L'Agrupació Pessebrista de Parets del Vallès és un magnífic exemple d'aquesta convivència entre innovació i tradició. Fa anys que investiga i treballa amb tecnologies digitals aplicades al pessebrisme, integrant-les en el seu espectacular pessebre monumental de taula de 360 graus, considerat un dels més destacats de Catalunya.
Durant la jornada, els assistents van poder veure exemples pràctics de les possibilitats que ofereix aquesta tecnologia, entre els quals algunes peces obtingudes a partir d'escanejos in situ.
La commemoració dels quaranta anys de l'Agrupació Pessebrista de Parets del Vallès va estar molt present durant tota la jornada. Més enllà dels tallers i les demostracions, l'ambient respirava orgull per una trajectòria construïda gràcies a l'esforç de diverses generacions de pessebristes.
La jornada va finalitzar amb el lliurament d'una figura commemorativa als representants de les entitats pessebrístiques presents. Aquest gest va esdevenir també un homenatge a aquesta història compartida i al paper fonamental de l'associacionisme cultural en la preservació i transmissió de les nostres tradicions. La cloenda va posar punt final a una trobada marcada per l'intercanvi de coneixements, la convivència i la il·lusió compartida.
Lliurament de la figura commemorativa a l'Israel Garcia, president dels Amics de l'Art Pessebrístic de Premià de Mar
Lliurament de recordatori al nou president dels Amics de l'Art Pessebrista de Premià de Mar.
Si alguna conclusió podem extreure del DASC 2026 és que el futur del pessebrisme passa per sumar. Sumar experiència i innovació. Sumar artesania i tecnologia. Sumar tradició i noves generacions.
Perquè el pessebre continua evolucionant. I, vist el que vam poder veure a Parets del Vallès, ho fa amb molt bona salut.
Reportatge fotogràfic de la jornada:
Ramon Albornà, president de la Federació Catalana de Pressebristes, i Albert Pérez, president de l'entitat pessebrista de Parets del Vallès, durant el parlament inaugural.
Exemples d'algunes figures realitzades en 3D.
Preparant l'escaneig 3D.
Explicacions de la construcció d'arbres seguint el model 3D.
Preparant un 3D a partir d'un model real.
Demostració del treball en 3D.
Demostració del treball en 3D.
Figureta creada en 3D amb la que Parets del Vallès ha obsequiat com a recordatori de la jornada a totes les entitats pessebristes assistents.
Figureta creada en 3D amb la que Parets del Vallès ha obsequiat com a recordatori de la jornada a totes les entitats pessebristes assistents.
Interessants explicacions tècniques del 3D per part de la Laura Nicolàs.
Israel Garcia posant per una demostració d'escaneig i treball posterior amb el programa de creació de la figura.
Israel Garcia posant per una demostració d'escaneig i treball posterior amb el programa de creació de la figura.
Israel Garcia posant per una demostració d'escaneig i treball posterior amb el programa de creació de la figura.
Israel Garcia posant per una demostració d'escaneig, aquesta vegada de la cara, i treball posterior amb el programa de creació de la figura.
Resultats previs que es poden anar seguint a la pantalla.
Sessions demostratives.
Sessions demostratives.
Sessions demostratives.
Sessions demostratives del pintat, materials emprats i tècniques.
Recreació, composició i pintat d'arbres recreats en 3D.
Pausa dinar.
Pausa dinar.
Pausa dinar.
Pausa dinar.
El nou president de l'entitat pressebrista, Amics de l'Art Pessebrista de Premià de Mar, rebent la figura en 3D de la mà del president de l'entitat pessebrista de Parets del Vallès.
Hi ha persones que, quan marxen, deixen un buit que costa d'explicar perquè la seva empremta va molt més enllà de l'obra que han creat. Aquest és el cas d'Anna Maria Pla Massot, ceramista, emprenedora, dona valenta i una de les ànimes fundacionals del projecte familiar de caganer.com, que ens ha deixat als 79 anys.
Des d'aquest espai dedicat a la recerca i difusió del pessebrisme, vull expressar el nostre més sentit condol al seu espòs, Josep Maria Alòs, als seus fills Marc i Sergi, i a tota la família. Amb la seva pèrdua desapareix una figura imprescindible per entendre la renovació i projecció contemporània d'una de les icones més genuïnes del nostre pessebrisme popular.
Nascuda a Barcelona el 28 d'agost de 1946, Anna Maria Pla Massot va ser, abans que res, un artista. Ceramista de vocació profunda, es va formar a l'Escola Massana i amplià coneixements a l'Escola de Ceràmica de la Bisbal. En una època en què obrir-se camí com a dona emprenedora no era gens fàcil, ella va apostar amb determinació per la ceràmica.
Els primers anys va treballar des de casa, amb un forn modest i molta intuïció creativa. Més endavant obrí el seu primer taller al barri de Sant Andreu de Barcelona, on no només produïa obra pròpia sinó que també impartia classes de labors i artesania, transmetent el seu coneixement a noves generacions. La ceràmica no era només un ofici; era una manera d'entendre la vida.
Els anys noranta, arran de la crisi econòmica, es va haver de reinventar. I com tantes vegades al llarg de la seva vida, va saber llegir el moment amb lucidesa. Va orientar el seu talent cap a les figures de pessebre i, especialment, cap a la figura del caganer, que estimava profundament.
Aquella intuïció es convertiria en llavor de futur. L'any 1999, amb la implicació del seu marit i dels seus fills, va néixer Caganer.com, una iniciativa pionera que convertiria una tradició centenària catalana en un fenomen internacional, sense perdre mai l'arrel artesanal ni l'ànima familiar. El taller iniciat a casa va créixer; primer a Torroella de Montgrí, i més endavant en una nau propera a la carretera de l'Estartit, des d'on la família ha continuat projectant aquest llegat amb rigor, creativitat i estima pel detall. Per més enllà de la seva trajectòria pública, avui vull recordar l'Anna Maria des d'una vivència personal que conservo amb una gratitud immensa.
L'any 2012, en plena recerca de la meva tesi doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia de Barcelona, vaig tenir el privilegi de visitar-los. Em van obrir les portes amb una generositat extraordinària. L'entrevista s'allargava, va arribar l'hora de dinar, i no em van deixar marxar. De sobte va aparèixer una paella encarregada en un lloc de confiança, i allà ens vam trobar tots plegats, reunits al voltant de l'Anna Maria, asseguts en banquetes improvisades, compartint taula i conversa.
Aquell migdia va anar molt més enllà de la recerca acadèmica. Vam parlar de figuretes, sí, i del desenvolupament de l'empresa; però sobretot vam compartir històries de vida, records, complicitats i aquella escalfor humana que només tenen les famílies que saben acollir de veritat.
És un record que no he oblidat mai.
Aquell dia vaig entendre que darrere l'èxit visible de cada figura hi havia una dona amb una força interior immensa, una mirada clara i una generositat serena. L'Anna Maria era d'aquelles persones que fan avançar els projectes sense estridències, però amb una convicció absoluta. Era, com molt encertadament ha dit la seva família, el pal de paller.
El seu llegat continua viu en cada caganer modelat, en cada figura pintada a mà, en cada parada de la Fira de Santa Llúcia, en cada botiga oberta al món i, sobretot, en els valors que ha transmès als seus fills: estimar l'ofici, persistir davant l'adversitat i entendre que tradició i innovació poden caminar plegades.
Descansi en pau, Anna Maria
I gràcies per la teva obra, pel teu coratge, per la teva acollida i per aquell dinar improvisat que, sense saber-ho, va convertir una entrevista de tesi en un record inesborrable d'humanitat compartida.
D'esquerra a dreta, portalada de la Mare de Déu, portalada del Judici Final i portalada de Santa Anna. Llicència Creative Commons.
La façana occidental de la catedral de Notre-Dame de París és una de les grans lliçons d’escultura monumental de l’Europa medieval. Entre les seves tres portalades, la de Santa Anna —situada al costat sud— és la més antiga i, probablement, una de les més suggerents per als amants del pessebrisme.
Aquest portal, reutilitzat al voltant de l’any 1200, incorpora elements escultòrics anteriors (datats entre 1145 i 1155) que molt probablement provenen de l’antiga catedral de Saint-Étienne, el temple que ocupava aquest mateix indret abans de la construcció de Notre-Dame. Aquest reaprofitament no és només una solució constructiva, sinó també una manera de preservar i integrar una tradició iconogràfica anterior dins el nou llenguatge gòtic.
Portalada de Santa Anna. Detall. Llicència Creative Commons.
El programa iconogràfic de la portalada gira al voltant de la figura de la Mare de Déu i la seva història, inspirada tant en els evangelis canònics, especialment el de sant Lluc, com en tradicions apòcrifes. Hi trobem representacions de la seva concepció miraculosa, la seva educació al Temple i el seu matrimoni amb sant Josep. Però és a la part intermèdia del timpà on apareix el que més ens interessa: el cicle de la Nativitat. En aquest registre s’hi desenvolupen, amb una gran força expressiva, escenes que formen el nucli de qualsevol pessebre tradicional:
L’Anunciació, amb l’àngel Gabriel comunicant a Maria el misteri de l’Encarnació.
La Visitació, trobada plena d’intimitat entre Maria i la seva cosina Elisabet.
El Naixement de Jesús, representat segons la tradició antiga, amb la Mare de Déu reclinada en un llit ricament treballat i un sant Josep més aviat passiu, en actitud contemplativa.
Aquesta imatge del Naixement, amb la Mare de Déu estirada i l’infant en un bressol escalfat pel bou i la mula, ens remet a una iconografia molt arrelada en el romànic, que posa l’accent en la humanitat de Crist i en la seva genealogia terrenal.
Portalada de Santa Anna. Detall central amb l'escena del Naixement. Llicència Creative Commons.
El relat continua amb l’Adoració dels Reis d'Orient, una altra escena clau del pessebrisme. Els savis vinguts d’Orient són representats en el seu camí cap a Betlem, en una escena prèvia especialment interessant: el moment en què es presenten davant d’Herodes per preguntar pel “nou rei dels jueus”.
Portalada de Santa Anna. Detall. Els Reis d'Orient es presenten davant d'Herodes. Llicència Creative Commons.
Aquest episodi, menys habitual en els pessebres populars, però molt present en l’art medieval, aporta una dimensió narrativa més rica: les mirades interrogatives dels Reis contrasten amb la inquietud d’Herodes i la sorpresa dels savis que consulten les escriptures.
El timpà està presidit per una imatge de la Mare de Déu en majestat, asseguda en un tron i sostenint el Nen Jesús al centre de la seva falda. Aquesta representació, hieràtica i frontal, és clarament hereva de la tradició romànica, amb una solemnitat que contrasta amb el dinamisme narratiu de les escenes inferiors.
Per sota, dues llindes mostren els matrimonis de Joaquim i Anna, i de Maria i Josep, reforçant la idea de la genealogia de Crist. Aquesta dimensió familiar i humana és especialment rellevant des del punt de vista pessebrista. Els brancals del portal, amb figures de l’Antic Testament com David, Salomó o la reina de Saba, completen aquest discurs simbòlic que connecta l’Antiga i la Nova Aliança.
Un dels aspectes més destacables d’aquest conjunt és la seva força expressiva. Les figures, robustes i de caps voluminosos, no busquen tant la perfecció anatòmica com la capacitat de comunicar emocions i relats. Aquest caràcter directe i narratiu les fa especialment properes a l’esperit del pessebre. Contemplar la portalada de Santa Anna amb mirada pessebrista és descobrir-hi un autèntic precedent de les nostres escenes nadalenques. Hi trobem els mateixos episodis, els mateixos personatges i la mateixa voluntat de fer visible el misteri a través d’imatges concretes i humanes.
Aquestes escultures, malgrat la seva antiguitat, continuen parlant-nos amb una sorprenent actualitat. Ens recorden que el pessebre és hereu d’una llarga tradició iconogràfica que, com en aquest cas, té en la pedra un dels seus testimonis més eloqüents.
D'esquerra a dreta: Miquel Iceta, Giusseppe Maria Buccino i Nancy Ovelar, ambaixadors d'Espanya, Itàlia i Paraguai a la UNESCO. Fotografia extreta d'Internet. @Guillem Carreras. Tornaveu.
Aquesta setmana s’ha conegut una notícia àmpliament esperada: la sol·licitud d’ingrés del pessebrisme a la Llista Representativa del Patrimoni Cultural Immaterial de la UNESCO.
Ja ho avançava, el 28 de gener, Albert Català, president de la Universalis Foederatio Praesepistica [UNFOEPRAE], en el transcurs del simposi sobre pessebrisme celebrat en el marc del Congrés Català d’Antropologia a la Universitat de Barcelona.
Finalment, la candidatura —amb el títol “El pessebre, des dels seus orígens a la tradició cultural i l’art de la seva creació”— ha estat registrada per Itàlia, Espanya i, de manera inesperada, Paraguai. Aquest fet representa un pas importantíssim en el reconeixement internacional del pessebrisme en totes les seves dimensions: des de les representacions artesanals fins als pessebres vivents i la creació de figures.
A partir d’ara, la candidatura serà avaluada per l’òrgan corresponent de la UNESCO, que haurà de determinar si compleix els requisits exigits: que es tracti d’una pràctica vigent, que contribueixi a la difusió del patrimoni cultural immaterial, que disposi de mesures de salvaguarda, que hagi estat impulsada amb la participació de la comunitat i que figuri en els inventaris dels estats que la presenten.
Si l’informe és favorable, la decisió final es prendrà en el Comitè Intergovernamental, previsiblement el novembre de 2027. Així doncs, ens acostem al final d’una primera etapa per al pessebrisme a escala mundial.
Però, com he dit, aquest no és un punt d’arribada, sinó el començament d’un nou repte. L’assoliment d’aquesta fita no ha de ser un objectiu en si mateix, sinó una eina. Figurar a la llista representativa del patrimoni cultural immaterial de la UNESCO ha de ser, sobretot, una oportunitat i un compromís.
En aquest sentit, des de la Federació Catalana de Pessebristes se’ns va encarregar un projecte per donar visibilitat a l’expressió del pessebrisme actual com a patrimoni cultural immaterial viu.
Es van entrevistar dotze testimonis, majoritàriament aliens al món del pessebrisme, amb l’objectiu de recollir mirades externes i qualificades. Les persones seleccionades provenen de camps com la cultura popular, l’etnografia, l’antropologia, la història de l’art, la museologia, la comunicació social o la gestió del patrimoni cultural.
Algunes de les seves aportacions són especialment reveladores:
Amadeu Carbó, responsable del patrimoni immaterial de l’arquebisbat de Barcelona, adverteix que les declaracions de patrimoni immaterial no són un guardó, sinó que s’han d’entendre com un compromís dels portadors de la tradició.
Per la seva banda, Joan Reguant, expert en patrimoni cultural, subratlla que el pessebrisme encaixa plenament dins aquesta categoria: és un patrimoni viu, que es transmet de generació en generació i que integra tècniques, sabers, utensilis, coneixements, tradicions orals i pràctiques cícliques vinculades a festivitats com el Nadal.
Finalment, la periodista Griselda Guiteras defensa la importància d’aquest reconeixement, ja que sovint allò que no es coneix sembla que no existeixi. En aquest sentit, la UNESCO esdevé una gran oportunitat per donar visibilitat al pessebrisme.
En definitiva, el repte no és només arribar a la UNESCO, sinó entendre què implica aquest reconeixement i com es gestiona un patrimoni que, per definició, és viu.
Curs monogràfic organitzat per la Federació Catalana de Pessebristes, celebrat al Taller de Can Cortès, a Palau-solità el passat 14 de març.A la imatge, Ignacio Fernández Chocarro durant el curs. Fotografia@Jordi Montlló.
Jordi Montlló. Ponència: Del taller a l'associació: l'evolució dels creadors de les figures de pessebre , en el marc del procés de la candidatura del pessebrisme com a patrimoni cultural immaterial. Fotografia: @Maria Antònia Martorell.
Ignacio Fernández Chocarro a l'inici de la formació. Fotografies: Jordi Montlló.
Aquest dissabte 14 de març he tingut l’oportunitat de participar en un interessant curs monogràfic organitzat per la Federació Catalana de Pessebristesi celebrat al Taller de Can Cortès, a Palau-solità i Plegamans. Ha estat una jornada intensa, en horari de matí i tarda, dedicada a aprofundir en aspectes artístics essencials per a la creació de diorames i paisatges en el pessebrisme.
El curs ha estat impartit pel mestre Ignacio Fernández Chocarro, artista multidisciplinari vinculat al projecte Creaciones Tulade Pamplona. La seva trajectòria artística abasta camps tan diversos com l’escultura en terracota, la pintura i la creació d’escenografies, sempre amb una especial sensibilitat per al treball a escala i el món del pessebre. A més de la seva activitat creativa, també desenvolupa una important tasca formativa a través de cursos, classes magistralsi publicacions dedicades a l’escenografia i a la creació de petites escenes.
Durant la sessió del matí hem pogut seguir les explicacions teòriques i una demostració pràctica sobre diversos aspectes clau del llenguatge visual aplicat al diorama: l’ús del color en el paisatge, la relació entre llum i color, el tractament de les textures i dels materials, així com la manera de representar la llunyania mitjançant els diferents termes del paisatge i la perspectiva atmosfèrica. Conceptes que, tot i ser propis de la pintura i de les arts plàstiques, resulten fonamentals per aconseguir escenes més creïbles i amb més profunditat.
A la tarda hem tingut l’oportunitat de posar en pràctica aquests coneixements amb exercicis individuals a partir de siluetes, experimentant directament amb el color i els efectes de perspectiva. Aquesta part pràctica ha permès comprovar com petits matisos poden transformar completament la percepció d’un paisatge en miniatura.
Cursos com aquest són especialment valuosos perquè ofereixen espais de formació i intercanvi que ajuden a continuar evolucionant dins del pessebrisme. Poder aprendre de professionals amb una mirada artística tan àmplia enriqueix la nostra manera d’entendre i construir els diorames, i ens recorda que el pessebre és també una forma d’expressió artística.
Vull expressar el meu agraïment a la Federació Catalana de Pessebristesper impulsar iniciatives formatives com aquesta, així com al mestre Ignacio Fernández Chocarroper compartir els seus coneixements i la seva experiència amb tanta generositat. Sens dubte, jornades com la d’avui ens inspiren a continuar aprenent, experimentant i fent créixer el nostre pessebrisme.
Este sábado 14 de marzo he tenido la oportunidad de participar en un interesante curso monográfico organizado por la Federació Catalana de Pessebristes y celebrado en el Taller de Can Cortès, en Palau-solità i Plegamans. Ha sido una jornada intensa, en horario de mañana y tarde, dedicada a profundizar en aspectos artísticos esenciales para la creación de dioramas y paisajes en el pesebrismo.
El curso ha sido impartido por el maestro Ignacio Fernández Chocarro, artista multidisciplinar vinculado al proyecto Creaciones Tula de Pamplona. Su trayectoria artística abarca campos tan diversos como la escultura en terracota, la pintura y la creación de escenografías, siempre con especial sensibilidad para el trabajo a escala y el mundo del pessebre. Además de su actividad creativa, también desarrolla una importante labor formativa a través de cursos, clases magistrales y publicaciones dedicadas a la escenografía y la creación de pequeñas escenas.
Durante la sesión de la mañana hemos podido seguir las explicaciones teóricas y una demostración práctica sobre diversos aspectos clave del lenguaje visual aplicado al diorama: el uso del color en el paisaje, la relación entre luz y color, el tratamiento de las texturas y de los materiales, así como la forma de representar la lejanía mediante los diferentes términos del paisaje y la perspectiva atmosférica. Conceptos que, pese a ser propios de la pintura y de las artes plásticas, resultan fundamentales para conseguir escenas más creíbles y con mayor profundidad.
Por la tarde hemos tenido la oportunidad de poner en práctica estos conocimientos con ejercicios individuales a partir de siluetas, experimentando directamente con el color y efectos de perspectiva. Esta parte práctica ha permitido comprobar cómo pequeños matices pueden transformar completamente la percepción de un paisaje en miniatura.
Cursos como este son especialmente valiosos porque ofrecen espacios de formación e intercambio que ayudan a seguir evolucionando dentro del pesebrismo. Poder aprender de profesionales con una mirada artística tan amplia enriquece nuestra forma de entender y construir los dioramas, y nos recuerda que el pessebre es también una forma de expresión artística.
Quiero expresar mi agradecimiento a la Federació Catalana de Pessebristes por impulsar iniciativas formativas como esta, así como al maestro Ignacio Fernández Chocarro por compartir sus conocimientos y su experiencia con tanta generosidad. Sin duda, jornadas como la de hoy nos inspiran a seguir aprendiendo, experimentando y haciendo crecer nuestro pesebrismo.
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
.jpeg)
