UNA REVOLUCIÓ AL PESSEBRE; Un conte de Júlia Gaset

A casa sempre hem fet un pessebre clàssic. El naixement, els pastors, uns quants bens, els tres reis... Bé, ja m’enteneu; un pessebre com els de tota la vida. Per això, l’altre dia em vaig sorprendre tant en veure el pessebre de la meva amiga Montserrat. Ella hi té tres dimonis!

            Quan ho vaig explicar a casa, els costava de creure. I també hi ha un àngel? van preguntar els meus fills. Sí, n’hi ha dos, els vaig dir. I no es barallen? preguntava la Mariona. No, Mariona, les figures no es mouen.

            I és  veritat, mai no les hem vist moure’s, però aquest any al nostre pessebre hi passen coses molt estranyes. Tot va començar la vigília de Reis. Va desaparèixer el Rei Negre i encara no l’hem trobat; vam pensar que potser estava cansat i no volia treballar. Un altre dia, els vuit bens col·locats tots junts menjant herba plàcidament al costat del riu, van aparèixer escampats per la muntanya i alguns estaven ajaguts damunt la molsa.

            Al dia següent, els va tocar als pastors que feien via cap a la cova. Els havíem arrenglerat pel camí, com si fessin cua pel cinema, dèiem en broma i els vàrem trobar esgarriats per tot arreu. Uns al costat del riu, un altre mig enfilat a la muntanya i n’hi havia dos que travessaven el pont en direcció contrària. Semblava ben bé que s’haguessin perdut. I potser sí que s’havien perdut perquè també va desaparèixer l’estrella de cua que els assenyalava el camí.

            Aquest matí, però, ha passat el més estrany de tot. El caganer feia les seves necessitats enmig de la cova. Ens n’hem adonat per la pudor que s’escampava per tot el menjador quan hem baixat a esmorzar. El pobre Sant Josep s’havia amagat en un racó i es tapava el nas. Potser no s’ha atrevit a fugir perquè Sant Josep mai no ha tingut fama de ser gaire valent. La mare de Déu i el nen, no s’han assabentat de res; dormien com a socs després de tants dies de tragí.

            Nosaltres, no volem tenir més ensurts; hem decidit desmuntar el pessebre encara que no hagi arribat la Candelera. Però avui, donant-li voltes, m’he arribat a preguntar sinó serà que, encara que no hi haguem posat cap dimoni, potser n’hi ha d’infiltrats que fan de les seves cada nit. Quan vegi a la Montserrat, li preguntaré si n’ha trobat a faltar algun.

Júlia Gaset

Gener de 2017