Adeu a Anna Maria Pla Massot, l’ànima ceramista que va dignificar l’art del caganer

 

Anna Maria Pla i Jordi Montlló, durant l'entrevista l'any 2012 per a la tesi doctoral.
©Fotografia Laura Bosch

Hi ha persones que, quan marxen, deixen un buit que costa d'explicar perquè la seva empremta va molt més enllà de l'obra que han creat. Aquest és el cas d'Anna Maria Pla Massot, ceramista, emprenedora, dona valenta i una de les ànimes fundacionals del projecte familiar de caganer.com, que ens ha deixat als 79 anys.

Des d'aquest espai dedicat a la recerca i difusió del pessebrisme, vull expressar el nostre més sentit condol al seu espòs, Josep Maria Alòs, als seus fills Marc i Sergi, i a tota la família. Amb la seva pèrdua desapareix una figura imprescindible per entendre la renovació i projecció contemporània d'una de les icones més genuïnes del nostre pessebrisme popular.

Nascuda a Barcelona el 28 d'agost de 1946, Anna Maria Pla Massot va ser, abans que res, un artista. Ceramista de vocació profunda, es va formar a l'Escola Massana i amplià coneixements a l'Escola de Ceràmica de la Bisbal. En una època en què obrir-se camí com a dona emprenedora no era gens fàcil, ella va apostar amb determinació per la ceràmica.

Els primers anys va treballar des de casa, amb un forn modest i molta intuïció creativa. Més endavant obrí el seu primer taller al barri de Sant Andreu de Barcelona, on no només produïa obra pròpia sinó que també impartia classes de labors i artesania, transmetent el seu coneixement a noves generacions. La ceràmica no era només un ofici; era una manera d'entendre la vida.

Els anys noranta, arran de la crisi econòmica, es va haver de reinventar. I com tantes vegades al llarg de la seva vida, va saber llegir el moment amb lucidesa. Va orientar el seu talent cap a les figures de pessebre i, especialment, cap a la figura del caganer, que estimava profundament.

Aquella intuïció es convertiria en llavor de futur. L'any 1999, amb la implicació del seu marit i dels seus fills, va néixer Caganer.com, una iniciativa pionera que convertiria una tradició centenària catalana en un fenomen internacional, sense perdre mai l'arrel artesanal ni l'ànima familiar. El taller iniciat a casa va créixer; primer a Torroella de Montgrí, i més endavant en una nau propera a la carretera de l'Estartit, des d'on la família ha continuat projectant aquest llegat amb rigor, creativitat i estima pel detall. Per més enllà de la seva trajectòria pública, avui vull recordar l'Anna Maria des d'una vivència personal que conservo amb una gratitud immensa.

L'any 2012, en plena recerca de la meva tesi doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia de Barcelona, vaig tenir el privilegi de visitar-los. Em van obrir les portes amb una generositat extraordinària. L'entrevista s'allargava, va arribar l'hora de dinar, i no em van deixar marxar. De sobte va aparèixer una paella encarregada en un lloc de confiança, i allà ens vam trobar tots plegats, reunits al voltant de l'Anna Maria, asseguts en banquetes improvisades, compartint taula i conversa.

Aquell migdia va anar molt més enllà de la recerca acadèmica. Vam parlar de figuretes, sí, i del desenvolupament de l'empresa; però sobretot vam compartir històries de vida, records, complicitats i aquella escalfor humana que només tenen les famílies que saben acollir de veritat.

És un record que no he oblidat mai.

Aquell dia vaig entendre que darrere l'èxit visible de cada figura hi havia una dona amb una força interior immensa, una mirada clara i una generositat serena. L'Anna Maria era d'aquelles persones que fan avançar els projectes sense estridències, però amb una convicció absoluta. Era, com molt encertadament ha dit la seva família, el pal de paller.

El seu llegat continua viu en cada caganer modelat, en cada figura pintada a mà, en cada parada de la Fira de Santa Llúcia, en cada botiga oberta al món i, sobretot, en els valors que ha transmès als seus fills: estimar l'ofici, persistir davant l'adversitat i entendre que tradició i innovació poden caminar plegades.

Descansi en pau, Anna Maria

I gràcies per la teva obra, pel teu coratge, per la teva acollida i per aquell dinar improvisat que, sense saber-ho, va convertir una entrevista de tesi en un record inesborrable d'humanitat compartida.

L'Anna Maria amb en Josep Maria i els seus fills, Marc i Sergi. 2012. ©Fotografia Laura Bosch

Mantenir el llegat del pare. A la memòria de Ramona Violant.

 

Ramona Violant i Jordi Montlló, el 8 de febrer de 2013. Fotografia: Laura Bosch

La Ramona (Barcelona, 7 d'abril de 1934 - 5 de novembre de 2025) ha estat la memòria viva del Ramon Violant i Simorra , però ho ha estat amb veu pròpia. Ara, ens ha deixat, però el llegat dels Violant continuarà viu a través de la seva obra i d’investigadors i de l’Ecomuseu de les Valls d’Àneu.

Vaig conèixer la Ramona amb motiu de la tesi doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia. Em va rebre a casa seva, on hi havia llibres per a tot arreu. Per fer l'entrevista vam haver de fer espai en unes cadires que, en aquells moments, feien de prestatgeries improvisades.

La Ramona m'explicava que quan eren petits, per allà els quaranta, anaven ella i la seva germana amb el pare, a la fira de Santa Llúcia a buscar molsa i suros per fer el pessebre de casa. S'hi veia figures diferents com la castanyera que va comprar o també alguna "aquestes de fusta" o un poblet o algun animalet. Recorda com el pare feia el pessebre:

"com si fos un diorama. Primer agafava una taula que havia format part del taller de sastre. Llavors feia el muntatge de les muntanyetes, el riu amb tots els seus prats, amb la molsa. Després hi posava com un vestidor i hi retallava una gran portalada i quedava com si fos un diorama. A la part de la paret hi posava un paper blau, pel cel i una estrella plisada i és clar tot lo que era aquestes tres parts quedaven a dins d'aquest vestidor i aquí davant hi havia la portalada aquesta ampla".

Després va col·laborar quan era el coordinador del diari de la fira de Santa Llúcia amb un article sobre el vesc, la branca daurada, què més adient ?

Estimada Ramona, fes-nos una etnografia del cel amb el teu pare.

Podeu llegir una excel·lent entrevista que sortí publicada al número 11 de la revista Canemàs amb motiu del reconeixement atorgat l'any 2014 per l'Associació Cultural Joan Amades: 

https://www.tornaveu.cat/cultura-popular/associacionisme/ha-mort-ramona-violant-estudiosa-de-la-tradicio-oral-i-la-mitologia-52324/

Ramona Violant, l'any 2014, amb vuitanta anys, rebent el premi Associació Cultural Joan Amades
de la mà del també folklorista Amadeu Carbó. Fotografia d'arxiu El Punt Avui. Lluís Simon.

Françoise Delesty, investigadora infatigable sobre els santons i la Provença, ens deixa a l'edat de 93 anys

 

Agathe, Jean-Louis Sabatier i a mà dreta, Françoise Delesty, l'any 2016, durant la seva visita a l'exposició sobre Bartomeu Marcé. ©Foto: L. Bosch

Aquest passat divendres, 19 de setembre ens va deixar la nostra amiga Françoise Délesty (Avignon, 5 d'octubre de 1932 - 19 de setembre 2025).

Per qui encara no la coneix, Françoise ha estat una figura clau en el món de la recerca sobre els santons i les tradicions nadalenques provençals. Periodista de formació, treballà a Radio France; participà en el programa de Panorama, a France Culture, i al programa Croniques, a Radio France Nîmes. Fou també membre de l'Académie du Gard i del Comité d'Art Chrétien du Gard.

Tret del seu recorregut professional més que meritori, restarà a la nostra memòria, la seva gran passió que compatiem al costat de Louis Sabatier i altres membres de l'associació: la Provença i el seu lligam al pessebre tradicional. Visitava sovint els diferents tallers de santonniers i sobretot era una apassionada de les fires de santons, pel seu caràcter únic i veritable. 

Entre 2010 i 2021, Françoise va participar activament en la redacció de la Gazette du Ravi, el butlletí de l'Associació Les Ravis de la crèche.Contes, reflexions i publicacions relacionades amb l'art del pessebre provençal.

Va publicar nombroses obres, la majoria de les quals formen part de la meva biblioteca especialitzada sobre pessebrisme i la gastronomia relacionada amb el Nadal: La terre des Santons (1996); Mémoires des Santons de Provence (1999); Crêches et Santons en terre provençale (2002); Petits bous d'Argile (2003); La Provence des Pastorales (2005); Un poutoun à l'Enfant Jésus (2007); Trésors des crèches et santons de Provence (2009); René Pesante, une vie vouée au santon (2011); Roger Louve, l'hmme tranquille (2012); Vieilles recettes de cuisine provençale (2000); Treize desserts & quelques petites douceurs (2014); Le trousseau d'Eulalie (2000).

Per Françoise, "els santons són els Avantpassats que han viscut en el nostre territori i que els pessebres ens fan reviure cada any per Nadal". Tu, estimada Françoise, has passat a format part dels nostres santoun. Enguany quan farem el pessebre, seràs allí, entremig dels pastors, o potser al bell mig de les bugaderes, o encara, fent-la petar en un dels tallers de santonniers que tant t'agradava,visitar. Els santons són eterns, tu ja ho ets, també.

Gràcies per la teva amistat.

 

Jean-Louis Sabatier, Françoise Délesty, al costat d'Albert Delofeu, president de la
Fira de Santa Llúcia de Barcelona. ©Foto: L. Bosch

Ce vendredi 19 septembre, notre amie Françoise Délesty (Avignon, 5 octobre 1932 - 19 septembre 2025) nous a quittés.

Pour ceux qui ne l'ont pas connue, Françoise a été une figure incontournable de la recherche sur les santons et les traditions de Noël provençales. Journaliste de formation, elle a travaillé à Radio France ; elle a participé à l'émission Panorama sur France Culture et à l'émission Chroniques sur Radio France Nîmes. Elle était également membre de l'Académie du Gard et du Comité d'Art Chrétien du Gard.

Outre son parcours professionnel plus que méritoire, nous garderons dans nos mémoires sa grande passion, que nous partageons avec l'ami Louis Sabatier et les autres membres de l'association : la Provence et son lien avec la crèche traditionnelle. Elle fréquentait régulièrement les différents ateliers de santons et, surtout, elle était passionnée par les foires aux santons, pour leur caractère unique et authentique.

Entre 2010 et 2021, Françoise a participé activement à la rédaction de la Gazette du Ravi, le bulletin de l'Association Les Ravis de la crèche. Récits, réflexions et publications liés à l'art de la crèche provençale.

Elle a publié de nombreux ouvrages dont la plupart font partie de ma bibliothèque spécialisée sur la crèche et la gastronomie liée à Noël : La terre des Santons (1996) ; Mémoires des saints de Provence (1999) ; Crèches et Santons en terre provençale (2002) ; Petits Taureaux d'Argile (2003) ; La Provence des Pastorales (2005) ; Un poutoun à l'Enfant Jésus (2007) ; Trésors des crèches et santons de Provence (2009) ; René Pesante, une vie vouée au santon (2011) ; Roger Louve, l'hmme tranquille (2012) ; Vieilles recettes de cuisine provençale (2000) ; Treize desserts & quelques petites douceurs (2014) ; Le trousseau d'Eulalie (2000).

Pour Françoise, « les santons sont les ancêtres qui ont vécu sur notre territoire et que les crèches nous font revivre chaque année à Noël ». Chère Françoise, maintenant, tu fais partie de nos santons. Cette année, lorsque nous ferons la crèche, tu seras là, parmi les bergers, ou peut-être au milieu des lavandières, ou même, dans l'un des ateliers de santonniers que tu aimais tant visiter. Les santons sont éternels, toi chére amie, aussi.

Merci pour ton amitié.

Joan Romaní, de nom artístic Scaramuix, ens deixa de forma accidental.

 

Joan Romaní ©Fotografia: Biblioteca de Taradell

El 9 Nou del 14 d’agost (2025) anunciava la tràgica mort de l’artista barceloní, establert a Taradell, Joan Romaní, conegut amb el nom artístic d’Scaramuix i de 69 anys. La mort s’ha produït per un tràgic accident de cotxe a Sanaüja, en un tram de la C-1412a.

El rotatiu osonenc tracta l’esdeveniment com una xifra més: la víctima 89 des que va començar l’any; però pels pessebristes i els usuaris de la Fira de Santa Llúcia és una tristesa que no es pot mesurar en dades.

Ell als anys 80 del passat segle, conjuntament amb la seva parella Pepa Brasó, van sacsejar el món del pessebrisme amb la creació d’uns nous personatges pels nostres pessebres. Van fer el que d’un temps ençà s’ha posat de moda que no és res més que ampliar la base del pessebrisme, apropant un sector de públic que no se sentia atret per les figures clàssiques del pessebre. Primer potser per un sector més infantil, però que a hores d’ara tenia una legió de seguidors de totes les edats. Va costar veure diorames i pessebres amb les seves figures a les exposicions de les associacions, massa centrades en els academicismes dels anys 40, però cada cop és més freqüent. A Mont-ras hi ha un pessebre especialment interessant que segueix l’estil del Joan i la Pepa.

A continuació transcric un resum de l’entrevista que li vaig fer a la Pepa en motiu de la meva tesi doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia:

“els seus inicis se situen en els límits entre els sector dels “artesans” i els de “figures”. De jove estudia a l’escola Massana i s’especialitza en ceràmica. S’introdueix a la fira a través d’uns amics. Als anys 70, abans d’establir-se de forma continuada, al voltant de la fira, en els carrers circumdants, s’hi van anar establint parades que llavors en deien de hippies. En aquesta època la Pepa està dos anys venent cendrers i elements de ceràmica en aquest espai. És a partir de 1980 quan li ofereixen la possibilitat d’agafar una parada fixa del sector de figures. En aquells moments no té cap experiència fent figures, però combina peces de la seva producció com a ceramista amb ornaments nadalencs de nova creació.

Un dia amb en Joan Romaní, que era el seu marit i és escultor i pintor, decideix crear unes figures de pessebres amb un estil diferent, més modern.  Tota la parada era plena d’estrelles, campanetes i cendrers que posava “Bon Nadal”, i al mig un Sant Josep i una Marededéu amb el Nen. Tothom es fixa només amb les figures, perquè no hi havia res igual en tota la fira. L’èxit assolit fa que en els anys posteriors completi la col·lecció amb nous personatges.

La Pepa a la seva parada de la fira de Santa Llúcia. ©Fotografia: Jordi Montlló

Darrerament, [la Pepa es va jubilar fa un parell d’anys] feien dues sèries, una amb resina i l’altra de ceràmica. La peça original era obra d’en Joan Romaní, a palillo, amb un fang que s’endureix i no cal coure. D’aquell original se’n treu la matriu per fer els motlles de guix. Finalment, dels motlles se’n fan els tiratges. La sèrie de fang es fa per colada, ja que cal dissoldre-la amb aigua i el material resultant és molt líquid. Després cal coure les peces. Aquests processos els portaven a fer en tallers on tenen la maquinària necessària. A casa seva tenia el petit estudi on pintava les figures, amb pintura acrílica. En el seu catàleg hi trobem els temes clàssics com el Naixement, els Reis, l’Anunciata, amb d’altres personatges més populars com el caganer, el pescador, el capellà o un legionari romà. També té animals de granja i un camell.

Són personatges que semblen ninots, extrets d’un còmic infantil, amb cares molt expressives, de nassos grans, ulls ben oberts, galtes prominents i grans rialles. Són tendres, divertides i alegres. Els pessebristes més tradicionals no formen part de la seva clientela habitual. En alguns congressos de pessebristes on ha muntat la parada no ha tingut gaire èxit. Però darrerament ja s’han vist diorames amb figures de la Pepa en les exposicions de Castellar del Vallès, Mataró i, sobretot, Mont-ras. Però hi ha tot un sector de la població, sobretot el més jove, que gràcies a les figures de la Pepa, s’han apropat al pessebre: “jo tinc una clientela bastant jove, que segueix la tradició però que no vol seguir-la amb pessebres clàssics”. Val a dir, que en una visita a la Fira del Cardenal Lluís Martínez Sistach, es van valorar positivament i foren elogiades.

Moltes gràcies Joan per la teva aportació a l’art, a la cultura i als pessebristes. La teva obra ha deixat empremta solidificada. Gràcies també a tu Pepa, per estar cada any a la Fira, amb fred, pluja i vent, a la teva parada sempre il·luminada. I gràcies per la teva amistat.

Figures ideades per l'Scaramuix i pintades per Pepa Brasó Manen©Fotografia: Jordi Montlló

Pessebre amb figures ideades per Scaramuix i pindades per Pepa Brasó. Mont-ras. ©Jordi Montlló