Aquest és el meu bloc personal dedicat a la meva afició pessebrística. Aquí compartiré amb tots vosaltres les activitats relacionades amb aquest món i escriuré allò que em sembli, quan em sembli.
Pepa Brasó i al darrera, les seves figures, que semblen extretes d'un conte per a infants. Fotografia: Jordi Montlló. 18 de desembre de 2012.
A la Fira de Santa Llúcia de Barcelona, cada any és un compte enrere. I com ja he dit per d'altres figuraires, enlloc de descomptar temps, descomptem firaires. Cada any se'n jubilen més, en el millor dels casos. En el pitjor, ens deixen per sempre el seu record.
Els que teniu costum de visitar-la, enguany trobareu a faltar a la Pepa Brasó, que juntament amb l'Scaramouix, van crear un univers propi, innovador, dinàmic i molt apreciat a la fira per tot un sector nou en el pessebrisme.
La Maria Josep Brasó Manent, coneguda per tothom com la Pepa, neix a casa, el 22 de gener de 1953, en una família barcelonina de vuit germans. Es representant del sector de figures. La seva parada feia 2 x 1 metres, sense espai interior per la venedora. Participava esporàdicament d'altres fires (la de la Palma, Sant Jordi o Sant Ponç) i d'altres activitats laborals per completar les necessitats econòmiques.
El cas de la Pepa és força especial, perquè els seus inicis se situen en els límits entre el sector dels "artesans" i els de "figures". De jove estudia a l'escola Massana i s'especialitza en ceràmica. S'introdueix a la fira a través d'uns amics. Als anys 1970, abans d'establir-se de forma continuada, al voltant de la fira, en els carrers circumdants, s'hi van anar establint parades que llavors en deien de hippies. En aquesta època està dos anys venent cendrers i elements de ceràmica en aquest espai. és a partir de 1980 quan li ofereixen la possibilitat d'agafar una parada fixa del sector de figures. en aquells moments no té cap experiència fent figures, però combina peces de la seva producció com a ceramista amb ornaments nadalencs de nova creació.
Un dia, amb l'escultor i pintor Joan Romaní (acs), que era el seu marit, decideixen crear unes figures de pessebres amb un estil diferent, més modern. Tota la parada era plena d'estrelles, campanetes i cendrers que posava "Bon Nadal", i al mig un Sant Josep i una Marededéu amb el Nen. Tothom es fixa només amb les figures perquè no hi havia res igual en tota la fira. l'èxit assolit fa que en els anys posteriors completi la col·lecció amb nous personatges.
Pessebre realitzat a Mont-ras amb figures de Joan Romaní i Pepa Manent. Fotografia: Laura Bosch
Reguitzell de figures a la parada de la Pepa Brasó. 18 de desembe de 2012. Fotografia: Jordi Montlló.
Naixement. Decoració de Pepa Brasó. 18 de desembe de 2012. Fotografia: Jordi Montlló
Pepa Brasó i Jordi Montlló. 27 de maig de 2013. Fotografia: Laura Bosch
Carme Ferrer i Josep Mayoral a la seva parada de la Fira de Santa Llúcia. 11 de desembre de 2012. Fotografia: Jordi Montlló
La Fira de Santa Llúcia de Barcelona, cada any és un compte enrere. Però enlloc de descomptar temps, descomptem figuraires i firaires. Cada any se'n jubilen més, en el millor dels casos. En el pitjor, ens deixen per sempre el seu record.
Els que la visiteu enguany, trobareu a faltar a la Mari Carme Ferrer i el Josep Mayoral. Ella pertany a la tercera generació de figuraires. Feien figures de fang i elements de fabricació pròpia de suro, com coves, pallers i casetes. Van començar a vendre a la fira els avis i els pares de la Carme, l'any 1940, tots alhora.
Els avis es deien Josep Busquets i Carme Salines. Els pares eren en Josep Ferrer Garcia, conegut popularment com en Pepito del Gas i la Carme Busquets Salines. La Carme ens explicava ja fa uns anys, amb motiu de la meva tesi doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia: "el meu pare va començar perquè hi va haver un senyor que va deixar una parada, li va ensenyar més o menys com anava el fang, cóm fer anar un motllo, cóm fer casetes de suro i el primer any doncs van fer casetes de suro a casa i va anar per les botigues a veiam qui en volia i van començar així. L'any següent ja van agafar una parada feta amb uns cavallets i un llençol blanc i després amb una llumeta amb un paper de diari que cada dia s'havia de treure i posar tot. Així van començar l'any quaranta".
El seu cas on no hi ha transmissió generacional no és únic. Moltes gràcies Carme i Josep. La vostra feina no ha estat en va i el vostre llegat familiar continuarà viu a través dels nostres pessebres.
Ja fa setmanes que treballo amb la propera exposició que com a comissari, produiré sobre un escultor talentuós, que no només treballa el fang sinó que experimenta amb el 3D.
Dilluns dia 7 de novembre ens deixava l'escultor i
pessebrista Josep Traité i Compte (Olot, 13/09/1935 - 07/11/2022) a l'edat de
87 anys. Un artista cabdal del pessebrisme olotí de la segona meitat del segle
XX i un dels representants més destacables de la generació de figuraires i
pessebristes deixebles de l'art cristià.
Ens deixa un llegat importantíssim, entre d'altres, les terracotes, a través de les quals s'hi reflecteix la vida a pagès, els oficis i tradicions, i les obres de temàtica pessebrística. La seva obra és reconeguda arreu del món. Aquesta que veieu a la nota necrològica és una peça que forma part de la meva col·lecció, adquirida ja fa força anys.
Recomano, per qui no l'hagi visitat mai, una visita al Museu de la Vida Rural d'Esplugues de Francolí, on s'exposa una col·lecció molt important i de les més destacades de l'artista.
Signes dels temps és un dels programes més veterans de TV3; ja compta amb 35 anys d'emissió. El Bou i la Mula hi hem estat entrevistats varies vegades. Des de principis de l'any 2020, coincidint més o menys amb la pandèmia, el programa es presenta amb un nou format dirigit i presentat per la periodista Montserrat Esteva.
Aquest dissabte passat, dia de Sant Esteve, l'equip entrevistà al germà Pere de la comunitat ecumènica de Taizé i al mataroní Toni Pruna, deixeble de Lluís Carratalà i un referent del pessebrisme del segle XXI.
Us deixo amb el reportatge que podreu veure en el següent enllaç a partir del minut 27'14". Un veritable plaer.
Toni Pruna durant una de les entrevistes realitzades amb motiu de la preparació de l'exposició: "Salvador Masdeu, l'enigma del fang" que es pot visitar des del 16 de novembre de 2021 fins al 30 de gener de 2022 al Museu Arxiu de Llavaneres (El Maresme). Fotografia: @Jordi Montlló.
Ahir, dia 16 de desembre, a les vuit del vespre, Laura Bosch, Toni Dorda i Jordi Montlló, oferien una conferència sobre el gran artista i figuraire de pessebre, Salvador Masdéu Freixenet, fruit de la recerca que ha durat tres anys.
Després de la rebuda i presentació del director de La Casa dels Entremesos, senyor Xavier Cordomí, Jordi Montlló va recordar el què se'n sabia fins ara sobre Salvador Masdéu, quines eren les fonts i els documents de base que en parlaven, les notes mecanografiades de Josep Maria Garrut extretes d'una conversa amb el fill de Salvador Masdéu, en Rafel, que el mateix Jordi Montlló localitzà durant la seva tesi doctoral a l'arxiu de l'Associació de Pessebristes de Barcelona.
Després, Laura Bosch presentà l'arbre genealògic de Salvador Masdéu, - des d'inicis del segle XVIII fins a l'actualitat - que ha permès conèixer la seva família, d'on és originària, com arriben a Barcelona, el casament i la dispensa, i els fills que en realitat va tenir l'artista barceloní. Explicà també la mort de la seva esposa, Eulàlia Rodríguez i els fills que li sobrevisqueren, dos nois i una noia, que l'atzar farà que la única filla que varen tenir, l'any 1937, mori a casa seva en el bombardeig per l'aviació feixista al Poble Sec. Finalitzà amb l'explicació dels indicis que la portaren en el darrer moment de la recerca, a localitzar els descendents. Aquest fet extraordinari ha permès aportar llum a un mestre barceloní del pessebrisme que marcà tendències en el seu moment.
Acte seguit, Toni Dorda parlà de l'obra, de la complexitat dels motlles, de la policromia de les peces, de la tipologia, de la diversificació i de les peculiaritats que permeten identificar si una peça es tracta d'una obra original o d'una còpia.
Féu també un especial reconeixement a Toni Pruna, deixeble de Lluís Carratalà, i única persona capaç d'entendre i saber reproduïr amb tota la seva complexitat els motllos de Salvador Masdéu. Les seves aportacions han estat indispensables en tot el procés de recerca. Abans de finalitzar la seva intervenció, agraí a tots els col·lecionistes privats que han estès les seves mans en conèixer el projecte, la qual cosa ha permès exposar un bon centenar de figures i especialment al Dr. Carulla que aportà, ell mateix, la seva col·lecció a la maleta, provinent de Palma, cedint-la per a l'exposició.
Jordi Montlló clausurà l'acte convidant a tots els presents a visitar l'exposició al Museu Arxiu de Llavaneres, explicant que aquesta és només la gènesi d'un projecte de futur, que hauria de veure la llum l'any 2024, centenari de la mort de l'artista, amb la publicació d'un llibre molt més complert que inclourà, entre d'altres, l'arbre genealògic, els nous camps oberts d'investigació i l'estudi complert de la col·lecció dels motllos, que ja s'han començat a inventariar i fotografiar.
Diumenge vàrem visitar la 38 edició de la mostra de diorames de Sant Pere de Torelló. Més d'una vintena, molts dels quals realitzats per joves d'una quinzena d'anys. Les seves escenografies prometen!
Volem destacar l'obra de Josep Font, amb el naixement dins un contenidor del port, i la d'en Maarcel·lí Font, de només 15 anys!!!, amb l'apagada de Nova York.
Autor: Josep Font. Títol: "Naixement". "Tot el port s'enjoia del naixement de Jesús. Jesús no va triar una família de rics, ni de savis, va néixer entre la gent senzilla del seu temps, per conviure amb tots i qualsevol de nosaltres" Foto: J. Montlló
Autor: Marcel·lí Font Figures: Marcel·lí Font Títol: Apagada genereal de llumsa Times Square (Nova York) "Només es necessita una sola LLUM per il·luminar el món". Foto: J. Montlló
També sorprès pel pessebre de Francesc Camprodon, pel to, el color, pel tractament de l'escena amb un equilibri entre el constrast i la continuïtat. Meravellós.
Autor: Francesc Camprodon Títol: Anant a l'exili "Fugen cap al mar per navegar en una patera. Jesús i els seus pares van haver de patir l'exili. Han passat més de 2000 anys i continua passant ara"
I sobretot per la gran quantitat de figuraires amateurs que es fan les figures dels seus pessebres. Cal reivindicar aquesta feina i indicar-ho en els crèdits de cada diorama.
Autora: Anna "Infància" Imagina't si ens donessim tots les mans... no hi hauria ja més guerra, només un pensament: Fer feliç el meu germà i escoltar el cant de l'ocell. La pau no seria sols una fantasia. Fragment: "Digue-me amics", de Pep Salvà
Autor: Emili Rossell "Deixant les ramades, els pastors anaren, humils al pessebre, cridats del Cel. I ara nosaltres a bon pas anem-hi. Veniu i adorem-lo, veniu i adorem el Crist salvador" Fragment: "Adestes Fideles" de John Francis Wade
Acompanyat per l'amiga Sylvie Costa, conservadora del Musée Historique de Lausanne (Suissa).
Dissabte, 28 de desembre vaig tenir l'honor de rebre l'amiga i companya professional Sylvie Costa, conservadora del Musée Historique de Lausanne (Suïssa). Allà vaig coincidir amb en Toni Batllori, que ha cedit un original del seu pare per a l'exposició. Aquest dibuix serví d'inspiració a Pere Catà per fer una de les seves obres, com podeu veure a la fotografia. En Toni venia acompanyat d'un amic comú, l'Hernán, col·leccionista de figures de pessebre a qui feia temps que no veia. Una grata sorpresa i una agradable vetllada entre amics i autèntiques obres d'art.
Es pot visitar fins el 19 de gener. No badeu!
En Toni Batllori amb el seu fill i l'Hernán al costat de l'obra que va inspirar al Dr. Catà en la realització de la seva peça, exposada a la vitrina. Foto: Sylvie Costa
A la pàgina 4 i 5 del Butlletí podreu llegir un article escrit per la Laura Bosch amb motiu de l'exposició "L'oníric món del dr. Pere Catà", que ella prefereix anomenar-lo com " el Dalí del pessebrisme". Accedeix a l'article: https://es.scribd.com/document/439676641/L-oniric-mon-del-dr-Pere-Cata
El Col·lectiu de Recerca El Bou i la Mula amb el Dr. Pere Catà i la seva esposa Contxita. Foto: L. Bosch
El passat divendres 5 d’octubre, el col·lectiu El Bou i la Mula i l’Associació de Pessebristes de Barcelona vam retre homenatge al doctor Pere Catà i Vidal, pessebrista, figuraire, soci i, sobretot, amic.
L’església de Sant Pau del Camp fou el marc escollit, on a més s’hi havia casat fa ja molts anys amb la Contxita. L’acollida dels responsables del centre fou magnífica. Una seixantena de persones del món del pessebrisme a Catalunya ens van acompanyar.
Mossèn Cabot, explicant breument la història d'aquest magnífic conjunt romànic. Foto: L. Bosch
Mn. Cabot, rector de la parròquia i membre del col·lectiu de recerca des dels seus orígens explicà breument la història d’aquest conjunt romànic a tots els presents. Construït probablement abans de l'any 911, que és la data que figura a la làpida trobada al monestir i corresponent a la tomba de Guifré II i aqui se li atribueix la seva fundació. Es creu també que el comte va iniciar la construcció d'una església sobre les restes d'un antic edifici religiós i en ell hi va establir una comunitat de monjos benedictins. El monestir era fora de la protecció de les muralles de la ciutat, d'aquí el seu nom. Les excavacions arqueològiques que s'hi estan duent a terme tal vegada podran datar i corroborar definitavament els seus orígens.
El Bou i la Mula. Foto: L. Bosch
Acte seguit, el grup s'adreçà a l'interior de l'església, on Elisabet Bataller, al violí, i la Núria Puigbó al violoncel varen tocar les següents peces: Ària sonata de Leclair per violí i continu; Sonata VII de Corelli per violí i continu; Sonata VII d'Albertini per violí i continu i finalment l'Ària de Bach per violí i continu.
Elisabet Bataller al violí i Núria Puigbó, a mà dreta, al violoncel. Foto: L. Bosch
Obrí l'acte l'Albert Dresaire membre del Bou i la Mula. Acte seguit, donà pas al també company del col·lectiu, Enric Benavent que explicà als presents el procés d'inventari, catalogació i digitalització del Fons Catà, que consisteix en un recull de documents, diaris, revistes amb informació pessebrística, consultables a partir d'ara al web d'aquest col·lectiu.
Albert Dresaire presentant l'acte d'homenatge al Dr. Pere Catà.
El Dr. Enric Benavent presentant el Fons Catà.
Després, els presidents del les dues entitats, senyor Josep Porta per l'Associació de Pessebristes de Barcelona i el Dr. Jordi Montlló, pel Col·lectiu de Recerca, el Bou i la Mula, varen llegir els parlaments d'homenatge, en un silenci absolut i emotiu, que només es trencà pel llarg aplaudiment, mostra de reconeixement i estima per la trajectòria d'aquest gran humanista que és el Dr. Pere Catà, quan el senyor Josep Porta li feu lliurament de la medalla d'or de l'Associació de Pessebristes de Barcelona. Per part del Bou i la Mula, se li va fer lliurament d'un llibre editat per l'ocasió i a títol personal amb un recull fotogràfic dels moments més importants de la seva vida i obra, que els assistents varen poder gaudir a través d'un passi de PowerPoint.
Els presidents de les dues entitats, Jordi Montlló a l'esquerra, i Josep Porta a mà dreta. Foto: L. Bosch
El president de l'Associació de Pessebristes de Barcelona fent lliurament de la medalla d'or de l'entitat al Dr. Pere Catà. Foto: L. Bosch
El president de l'Associació de Pessebristes de Barcelona fent lliurament de la medalla d'or de l'entitat al Dr. Pere Catà. Foto: L. Bosch
El Dr. Catà, emocionat va adreçar unes paraules d'agraïment. Finalment, després de les mostres de simpatia i agraïment, els assistents van poder continuar la festa amb un refrigeri on no hi va faltar de res.
El Dr. Pere Catà rebent les mostres més afectuoses del públic i familiars. Foto. L. Bosch
Les diferents entitats amb el Dr. Catà. Foto: L. Bosch
Familiars i amics. Foto: L. Bosch
Familiars i amics. Foto: L. Bosch
Des del Col·lectiu El Bou i la Mula volem agraïr la complicitat de tota la família del Dr. Catà i especialment de la seva esposa, la senyora Contxita, que probablement en tindrà moltes per explicar! Gràcies a la implicació de l'Associació de Pessebristes de Barcelona, a la Federació i a les diferents entitats pessebrístiques i evidentment a Mn. Cabot responsable d'aquest magnífic entorn que és l'església de Sant Pau del Camp.
HOMENATGE
AL DOCTOR PERE CATÀ i VIDAL
5 d’Octubre de 2018
Sant Pau
del Camp (Barcelona)
Benvinguts i moltes gràcies per compartir la
proposta que des del Col·lectiu El Bou i la Mula i l’Associació de Pessebristes
de Barcelona us vam fer per tal de fer justícia al doctor Pere Catà.
Perquè avui és un dia de justícia –però de la
bona, no aquesta pantomima dels tribunals de la Meseta - . Avui toca fer
compliments públics a un home que s’ho mereix. És bo que en alguns homenatges,
la personat homenatjada també pugui escoltar aquests compliments i hi sigui
present.
Segur que en alguna ocasió us heu sentit
traïts, perquè heu descobert que un músic que admiràveu pel seu talent o una
escriptora o un pintor o qualsevol artista que era un dels vostres preferits,
tenia un comportament o una ideologia que no només no compartiu sinó que trobeu
reprovable.
És molt freqüent i quan ens passa se’ns queda
una mica la cara de dir i ara què? Pensem que una obra simfònica o un relat,
una pintura o una escultura que ens emociona és perquè l’autor és una persona
com nosaltres i que també ens hauria d’emocionar la seva vida. I sovint no és
així.
En el cas que ens ocupa avui, la del doctor
Pere Catà i Vidal és just tot el contrari. La seva personalitat captiva tant o
més que la seva obra.
Recordo haver vist les primeres figures seves
en uns diorames a Sant Vicenç de Montalt. De fet si em pregunteu que més vaig
veure aquells dia no us ho sabria dir. Si una obra t’impacta ja ha aconseguit
el 90% del seu objectiu. I ho va fer; em va impactar. De seguida vaig
preguntar, de qui són aquestes figures? Del doctor Catà, em deien. I qui és el
doctor Catà? On té el taller? D’on és? No res, no en ven, se les fa per ell, és
molt gran, té la salut delicada (potser alguns que em deien això ja no hi són –
i mira-te’l ell. Se’l veu prou eixerit). I pensar que això m’ho deien a finals
dels anys 90.......
De tant en tant em vaig continuar trobant la
seva obra. La meva perplexitat anava en augment. En primer lloc per la qualitat
d’aquelles peces, després pels personatges per
se, i finalment perquè eren com un
plat d’escudella en un dia fred d’hivern; que t’aviva l’esperit.
Aquelles figures em tornaven la fe en el pessebrisme; hi havia vida més enllà
dels Castells. I no em refereixo a la Marca Hispànica. Però poca vida, la
veritat, doctor Catà.
Les seves obres eren com una menja preuada i
escassa. Massa escassa pel meu gust. I penso, que molts compliments que li han
fet han estat amb la boca petita i en la intimitat (com el català de l’Aznar).
Per aquest motiu em reafirmo que l’acte d’avui és doblement merescut.
Encara vaig trigar molts anys en conèixe’l. De
fet no ha estat fins el 4 de maig de 2012 i amb motiu de fer la meva tesi
doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia.
Com podia ser que un home tan menut, en una
habitació tan “condensada”, pogués fer aquelles peces tan grans?
La clau són els seus ulls i les seves mans.
Els ulls del Pere són vius, incisius i espurnegen sornegueria. Les mans semblen
que hagin fet un pacte amb el dimoni per restar sempre joves. Les mans i els
ulls es coordinen a la perfecció. El seu estil és molt peculiar, treballa el
detall fins els límits, desglossa els músculs com si fes un estudi d’anatomia.
Les figures tenen moviment, expressió, estan vives. Busca postures que aportin
moviment, basades en la realitat, en personatges del carrer i capta l’instant
precís on tots els músculs es troben tensionats per l’esforç del moment.
Ha fet un estudi en viu dels camells, per
copsar cada moviment a l’ajupir-se i al aixecar-se; perquè els Reis és un dels
seus temes preferits. Si Domènech Talarn tornés a néixer hauria de fixar-se en
els camells del Pere.
Quan treballa una figura, comença per donar-li
la forma del crani, després les òrbites i li afegeix els glòbuls oculars, el
nas, les orelles i la boca i amb un pinzell moll, molt fi, va repassant fins
donar-li l’expressió de la cara. Es poden distingir amb tot detall els ulls, la
conjuntiva vermella, la pupil·la, les còrnies, l’escleròtica, les aletes del
nas, si porta una piga inclús, les dents, no hi falta cap detall: “es veuen les
fontanelles, o sigui les sutures dels ossos del cap. “hi ha moltes persones
curtides, pescadors, gent així que ho tenen eh!”, diu i és veritat.
Alguns dels seus personatges no semblen
figures de pessebre, sinó escenes costumistes d’un món imaginari de la
cosmovisió del seu artista. Un amic psiquiatre un dia li va dir que reflectien
angoixa. Ell assenteix amb escepticisme i sornegueria perquè per sobre de tot
se sap creador i gaudeix de cada instant que la seva mà fa treballar el palillo.
Crec no equivocar-me si parlo per tots els
aquí presents que li hem de donar les gràcies no només per fer-nos descobrir i gaudir
de tot un món ple d’art i creació, aportant aire nou i “jove” al palestinià món
dels pessebres catalans, sinó també per la seva generositat i humilitat en la
manera de fer-ho.
Sempre serem deutors del seu art i de la seva
persona.
