Fa dies que sentim parlar dels 800 anys del primer pessebre, als mitjans de comunicació, als diaris, a les nombroses exposicions. Cadascú diu la seva. Però, què en sabem realment del què va passar? Quines són les fonts documentals que ens permeten afirmar que Sant Francesc d'Assís hauria representat, el primer pessebre? i com?
Per explicar-vos-ho, us remeto al frare franciscà, Tomàs de Celano, biògraf del sant, que l'any 1228 escriví, "Vida primera". En el capítol 30, relata el que fou la primera representació del pessebre coneguda, que succeí, el 24 de desembre del 1223 a Grecció, un poblet d'Itàlia de la província de Rieti. Us en deixo la transcripció i espero que gaudiu amb la lectura:
"84. És digne recordar i celebrar amb memòria pietosa el que va fer tres anys abans de morir gloriosament, prop de Greccio, el dia de la nativitat de nostre Senyor Jesucrist. Vivia en aquella comarca un home, de nom Joan, de bona fama i millor tenor de vida, a qui el benaurat Francesc estimava amb amor singular. Uns quinze dies abans del Nadal del Senyor, el benaurat Francesc el va cridar i li va dir: "Si vols que celebrem a Greccio aquesta festa del Senyor, afanya't i ves-hi a preparar promptament el que t'indico. Desitjo celebrar la memòria de l'infant que va néixer a Betlem i vull contemplar, d'alguna manera, amb els meus ulls el seu patiment en la seva invalidesa de nen, com el van reclinar al pessebre i com el van col·locar sobre el fenc entre el bou i la mula". Havent sentit això, l'home bo i fidel, va adreçar-s'hi prestament i va preparar al lloc assenyalat tot el que el Sant li havia indicat.
85. Va arribar el dia, dia d'alegria, d'exultació. Havien estat citats germans de molts indrets; homes i dones de tota la rodalia, plens de joia, havien preparat, d'acord amb les possibilitats de cadascú, ciris i teies per il·luminar aquella nit que, amb l'estel centellejant, il·lumina tots els dies i anys. Va arribar, a la fi, el sant de Déu, i, veient que tot estava a punt, ho va contemplar i se'n va alegrar. Es prepara el pessebre, s'hi posa fent i s'hi col·loquen el bou i la mula. la simplicitat h rep honor, la pobresa s'hi exalça, se'n valora la humilitat, i Greccio esdevé un nou Betlem. La nit resplendeix com el dia, nit plaent per als homes i per als animals. La gent hi arriba i, davant del nou misteri, assaboreixen nous gojos. Els germans canten les lloances del Senyor i tota la nit transcorre entre cants d'alegria. Francesc resta dret davant del pessebre, desbordant-se en sospirs, traspassat de pietat, fos en goig inefable. El sacerdot celebra solemnement l'eucaristia damunt el pessebre, curull d'un conhort novell.
86. El sant, vestit amb ornaments diaconals -perquè era diaca-, canta amb veu sonora l'Evangeli. La seva veu potent i dolça, veu clara i ben timbrada, invita a tots als premis eterns. Després predica al poble i, quan parla del naixement del Rei pobre i de la petita ciutat de Betlem, ho fa amb paraules que vessen mel. Moltes vegades, quan vol pronunciar el nom de Crist Jesús, abrusat d'amor diví, l'anomena "l'Infant de Betlem", i en dir "Betlem", la seva boca s'omple d'una veu; o, més encara, d'un afecte tendrívol, com el bel d'una ovella. Cada cop que deia "el Nen de Betlem" o "Jesús", es llepava els llavis com si assaborís la dolçor d'aquestes paraules.
Aquí es manifestaren abundosament els dons de l'Omnipotent, donat que un home virtuós tingué una visió admirable: li semblava veure un minyonet ajagut i esvanit en el pessebre i que, acostant-s'hi sant Francesc, el despertava d'un son profund. Aquesta visió era molt adient, perquè l'infant Jesús, rebutjat en el cor de molts, pels mèrits de sant Francesc i amb l'auxili de la divina gràcia ressuscitava, i el record de la seva imatge restava gravat en la memòria dels qui l'estimen.
Acabada la vetlla solemne, tothom se'n tornà a casa, ple d'indescriptible alegria.
87. Encara es conserva el farratge que fou col·locat a la menjadora, de manera que, per mitjà d'ell, el Senyor, per la seva bondat, guareix pollins i altres animalons. I així s'ha esdevingut que moltes bestioles d'aquella comarca que sofreixen diverses malalties es guareixen menjant d'aquella palla. Més encara: a les dones que, durant un part dolorós i llarg, els posen al damunt una mica d'aquella palla, donen a llum feliçment. I el mateix passa amb persones d'ambdós sexes que, patint diversos mals, han recuperat la salut.
Temps després, el lloc del pessebre fou consagrat com a temple del Senyor: sobre ell es féu construir un altar i es dedicà una església en honor a sant Francesc, a fi que, on en altre temps els animals pasturaven herbei i palla, ara els homes puguin nodrir-se, com a aliment per a l'ànima i el cos, de la carn de l'Anyell immaculat i incontaminat, Jesucrist, Nostre Senyor, que amb inefable i infinit amor, s'ha lliurat per nosaltres".
Tomàs de Celano. (Francesc i Clara d’Assís. Versió i notes de Francesc Gamissans, o.f.m) La Formiga d’Or. Barcelona 1991.:
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada