Adeu a Anna Maria Pla Massot, l’ànima ceramista que va dignificar l’art del caganer

Anna Maria Pla i Jordi Montlló, durant l'entrevista l'any 2012 per a la tesi doctoral.
©Fotografia Laura Bosch.

Hi ha persones que, quan marxen, deixen un buit que costa d’explicar perquè la seva empremta va molt més enllà de l’obra que han creat. Aquest és el cas d’Anna Maria Pla Massot, ceramista, emprenedora, dona valenta i una de les ànimes fundacionals del projecte familiar de Caganer.com, que ens ha deixat als 79 anys.

Des d'aquest espai dedicat a la recerca i difusió del pessebrisme, vull expressar el nostre més sentit condol al seu espòs, Josep Maria Alós, als seus fills Marc i Sergi, i a tota la família. Amb la seva pèrdua desapareix una figura imprescindible per entendre la renovació i projecció contemporània d’una de les icones més genuïnes del nostre pessebrisme popular.

Nascuda a Barcelona el 28 d’agost de 1946, Anna Maria Pla Massot va ser, abans que res, una artista. Ceramista de vocació profunda, es va formar a Escola Massana i amplià coneixements a Escola de Ceràmica de la Bisbal. En una època en què obrir-se camí com a dona emprenedora no era gens fàcil, ella va apostar amb determinació per la ceràmica.

Els primers anys va treballar des de casa, amb un forn modest i molta intuïció creativa. Més endavant obrí el seu primer taller al barri de Sant Andreu de Barcelona, on no només produïa obra pròpia sinó que també impartia classes de labors i artesania, transmetent el seu coneixement a noves generacions. La ceràmica no era només un ofici; era una manera d’entendre la vida.

Els anys noranta, arran de la crisi econòmica, li van exigir una nova reinvenció. I com tantes vegades al llarg de la seva vida, va saber llegir el moment amb lucidesa. Va orientar el seu talent cap a les figures del pessebre i, especialment, cap a la figura del caganer, que estimava profundament.

Aquella intuïció es convertiria en llavor de futur. L’any 1999, amb la implicació del seu marit i dels seus fills, va néixer Caganer.com, una iniciativa pionera que convertiria una tradició centenària catalana en un fenomen internacional, sense perdre mai l’arrel artesanal ni l’ànima familiar. El taller iniciat a casa va créixer; primer a Torroella de Montgrí, i més endavant en una nau propera a la carretera de l’Estartit, des d’on la família ha continuat projectant aquest llegat amb rigor, creativitat i estima pel detall.

Però més enllà de la seva trajectòria pública, avui vull recordar l’Anna Maria des d’una vivència personal que conservo amb una gratitud immensa.

L’any 2012, en plena recerca de la meva tesi doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia de Barcelona, vaig tenir el privilegi de visitar-los. Em van obrir les portes amb una generositat extraordinària. L’entrevista s’allargava, va arribar l’hora de dinar, i no em van deixar marxar. De sobte va aparèixer una paella encarregada en un lloc de confiança, i allà ens vam trobar tots plegats, reunits al voltant de l’Anna Maria, asseguts en banquetes improvisades, compartint taula i conversa.

Aquell migdia va anar molt més enllà de la recerca acadèmica. Vam parlar de figuretes, sí, i del desenvolupament de l’empresa; però sobretot vam compartir històries de vida, records, complicitats i aquella escalfor humana que només tenen les famílies que saben acollir de veritat.

És un record que no he oblidat mai.

Aquell dia vaig entendre que darrere l’èxit visible de cada figura hi havia una dona amb una força interior immensa, una mirada clara i una generositat serena. L’Anna Maria era d’aquelles persones que fan avançar els projectes sense estridències, però amb una convicció absoluta. Era, com molt encertadament ha dit la seva família, el pal de paller.

El seu llegat continua viu en cada caganer modelat, en cada figura pintada a mà, en cada parada de la Fira de Santa Llúcia, en cada botiga oberta al món i, sobretot, en els valors que ha transmès als seus fills: estimar l’ofici, persistir davant l’adversitat i entendre que tradició i innovació poden caminar plegades.

Descansi en pau, Anna Maria.

I gràcies, gràcies per la teva obra Anna Maria, pel teu coratge, per la teva acollida i per aquell dinar improvisat que, sense saber-ho, va convertir una entrevista de tesi en un record inesborrable d’humanitat compartida.

      L'Anna Maria, en Josep Maria i els seus fills, en Marc i en Sergi. 2012. ©Foto: Laura Bosch.