Bernat Prat, cinquanta anys a l'ombra de la Fira de Santa Llúcia

 

Bernat Prat i Amèlia Olivé, durant l'entrevista realitzada amb motiu de la recerca de la
meva tesi doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia. Fotografia: Laura Bosch

El Bernat i l'Amèlia em van ajudar quan feia la tesi doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia. Els vaig entrevistar el 25 de gener de 2013 i des de llavors no hem perdut el contacte. Com tota la gent gran, tenen un munt de vivències i coneixements interessantíssims per explicar a aquells que vulguin escoltar. És una llàstima que avui en dia, això d'escoltar no estigui de moda. Vivim en una societat que idolatra la novetat i se'n cansa aviat. En diuen societat líquida d'això, tot i que ja hem començat la gasosa.

L'altre dia, l'Amèlia em comunicava que el Bernat ens havia deixat. Descansi en pau. Del Bernat en vaig quedar impressionat. N'hauria pogut fer una tesi només d'ell. Us adjunto unes dades biogràfiques com homenatge pòstum.

Bernat Prat Albàs neix a Barcelona el 29 de novembre de 1931. Es casa amb l'Amèlia l'any 1961. Ell comença a la fira ajudant a la seva mare i ella des del 1955, quan eren promesos amb el Bernat. Eren artesans del sector de verd, en una parada de 2m., feta de fustes i ferros. Venien molsa, el ram de la sort (vesc) i altres productes afins; però també carros, gerres, pous i carretons fets de fusta per en Bernat, que era ebenista de professió. La fira ha estat sempre un complement a l’economia familiar. No participaven en cap altra fira; però antigament, amb la mare d’ell, sí que n’havien fet d’altres.

La parada els venia de la part dels pares d’en Bernat. Son pare, en Bernat Prat Costa, natural de Vic, era cansalader. Com que era solter, vivia  a la botiga i els horaris eren de 5 de la matinada a 10 del vespre. En aquella època, hi va haver vagues per aconseguir les 8 hores laborals. Però tots els que es van destacar sindicalment varen patir el boicot dels empresaris i no van trobar feina en el ram. Per aquest motiu va haver de buscar feina en els treballs de l’Exposició Universal de 1929. Un cop acabada, va posar una parada a la fira de Santa Llúcia. Com que coneixia la muntanya, es guanyava la vida baixant herbes i flors, i carlines i les venia a la Rambla, on es feia el mercat central.

Com la majoria de paradistes antics, tenien clientela fixa que hi compraven d’una generació a l’altra. Recorda una senyora que cada any els portava una barra de torrons de la Garriga. L’experiència d’en Bernat i la seva bona memòria serveixen per recordar alguns aspectes d’organització de la fira en èpoques de postguerra, com el sistema d’il·luminació o la vigilància. 

La fira potser ha millorat en tecnologia, però i en continguts? L'Amèlia ja fa algunes edicions que no hi participa. Des que vaig acabar la tesi ha anat perdent artesans. Perquè trobem fires a Europa on tots són artesans i aquí no som capaços de fer-ho? Quan més preparats més mal guarnits.

En tot cas, haver conegut persones de la talla humanística d'en Bernat és el que em fa més feliç d'haver passat per aquest procés acadèmic i psicològic de fer una tesi doctoral. La resta és vanitat.

Fotografia Jordi Montlló. Col·lecció JMB671

Fotografia Jordi Montlló. Col·lecció JMB799

Fotografia Jordi Montlló. Col·lecció JMB668

Fotografia Jordi Montlló. Col·lecció JMB669