dimarts, 24 de gener de 2017

UNA REVOLUCIÓ AL PESSEBRE; Un conte de Júlia Gaset

A casa sempre hem fet un pessebre clàssic. El naixement, els pastors, uns quants bens, els tres reis... Bé, ja m’enteneu; un pessebre com els de tota la vida. Per això, l’altre dia em vaig sorprendre tant en veure el pessebre de la meva amiga Montserrat. Ella hi té tres dimonis!
            Quan ho vaig explicar a casa, els costava de creure. I també hi ha un àngel? van preguntar els meus fills. Sí, n’hi ha dos, els vaig dir. I no es barallen? preguntava la Mariona. No, Mariona, les figures no es mouen.
            I és  veritat, mai no les hem vist moure’s, però aquest any al nostre pessebre hi passen coses molt estranyes. Tot va començar la vigília de Reis. Va desaparèixer el Rei Negre i encara no l’hem trobat; vam pensar que potser estava cansat i no volia treballar. Un altre dia, els vuit bens col·locats tots junts menjant herba plàcidament al costat del riu, van aparèixer escampats per la muntanya i alguns estaven ajaguts damunt la molsa.


            Al dia següent, els va tocar als pastors que feien via cap a la cova. Els havíem arrenglerat pel camí, com si fessin cua pel cinema, dèiem en broma i els vàrem trobar esgarriats per tot arreu. Uns al costat del riu, un altre mig enfilat a la muntanya i n’hi havia dos que travessaven el pont en direcció contrària. Semblava ben bé que s’haguessin perdut. I potser sí que s’havien perdut perquè també va desaparèixer l’estrella de cua que els assenyalava el camí.
            Aquest matí, però, ha passat el més estrany de tot. El caganer feia les seves necessitats enmig de la cova. Ens n’hem adonat per la pudor que s’escampava per tot el menjador quan hem baixat a esmorzar. El pobre Sant Josep s’havia amagat en un racó i es tapava el nas. Potser no s’ha atrevit a fugir perquè Sant Josep mai no ha tingut fama de ser gaire valent. La mare de Déu i el nen, no s’han assabentat de res; dormien com a socs després de tants dies de tragí.


            Nosaltres, no volem tenir més ensurts; hem decidit desmuntar el pessebre encara que no hagi arribat la Candelera. Però avui, donant-li voltes, m’he arribat a preguntar sinó serà que, encara que no hi haguem posat cap dimoni, potser n’hi ha d’infiltrats que fan de les seves cada nit. Quan vegi a la Montserrat, li preguntaré si n’ha trobat a faltar algun.


Júlia Gaset
Gener de 2017

dimarts, 17 de gener de 2017

PATRICIA GABANCHO PARLA DEL LLIBRE "NADAL A CEL OBERT"

Ja han passat molts dies des que es va publicar, però hem tingut unes festes molt atapeïdes de notícies pessebrístiques. Com ja sabeu els seguidors d'aquest blog, la Patricia Gabancho fou guardonada amb el premi Firaire d'honor de la Fira de Santa Llúcia.

Enguany, doncs, també ha parlat des de la seva secció del diari El País, de la Fira de Santa Llúcia i del llibre que vaig presentar "Nadal a cel obert. Les fires de pessebre a Barcelona".

Estic molt content per les seves paraules i les volia compartir amb vosaltres. Gràcies Patricia.


dimarts, 10 de gener de 2017

EL PESSEBRE DE JOSEFA TOLRÀ

Diumenge 8 de gener, vaig assitir a una conferència que feia Pilar Bonet, historiadora de l'art i professora de la UB, per parlar de la medium i artista Josefa Tolrà Abril (1880-1959). L'acte es feia al Museu de Cabrils, que va homenatjar l'artista local el dia que feia 137 anys del seu naixement.

Anava a escoltar la vida i l'obra d'una artista molt singular més coneguda fora que a casa seva, com passa sovint en aquest país tan tan petit. El seu art transcendeix el propi fet artístic, perquè ella no volia ser artista. La Josefa va lluitar contra una profunda tristesa gràcies a l'art amb el que ella era guiada.

A mi no em toca parlar del seu art. Si voleu saber més coses podeu consultar el blog del Museu de Cabrils:


o la web de l'Associació Josefa Tolrà:

https://josefatolra.org/tag/associacio-josefa-tolra/


Imatge cedida per l'Associació Josefa Tolrà


Del que us vull parlar aquí és del seu pessebre, perquè va pintar un pessebre damunt una tela de cotó. Millor dit, de dues teles. De les poques obres fetes sobre tela, ja que aprofitava qualsevol paper. Les dues teles representen respectivament la cova del Naixement i l'Epifania. La Pilar Bonet m'explicava que quan venia el Nadal, la Josefa agafava les teles i les clavava amb xinxetes damunt una fusta que penjava a la paret. 

Imatge cedida per l'Associació Josefa Tolrà


Era el seu pessebre, amb tota la intenció i funcionalitat. No hi ha figures de bulto, ni taula, ni perspectiva; però funcionava com qualsevol altre pessebre. Comparteixo amb tots vosaltres aquest singular pessebre i també us convido a llegir la història d'una dona extraordinària en una societat vulgar i grisa.
  

dilluns, 26 de desembre de 2016

EL PESSEBRE DE LA PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA

En relació a les diferents informacions aparegudes al voltant del pessebre de la Plaça sant Jaume de Barcelona, voldria fer algunes consideracions. Com a preàmbul destacar que tota obra, acció o activitat pública és susceptible de ser analitzada, jutjada, criticada o valorada. I això és bo. El debat és positiu. Sempre que les valoracions i opinions siguin argumentades amb respecte i educació.



Doncs algunes idees per enriquir el debat. Els pessebres, com a  manifestació popular de llarga trajectòria, s'han manifestat de formes diferents i han anat evolucionant. Per tant, algú em pot dir com és un pessebre tradicional? Segur que hi haurien diferents respostes. A part de la pròpia evolució que ha de tenir tota tradició, existeix la cohabitació entre diferents models. Imposar uns models a la força no és mai bo per a ningú. La diversitat és sinònim de riquessa. Els dogmes, les ortodoxies i els postulats uniformitzants els deixem pels dictadors i no són benvinguts.


Els pessebres també són una manifestació de caràcter artístic, amb una voluntat d'interpretar, mostrar i exhibir. No recordeu quan es deia que els impressionistes eren uns degenerats? Recordeu qui ho deia? I el jazz? Deien que no era música, que era soroll. Per sort el concepte d'art ha evolucionat. Doncs, la definició de pessebre ha d'evolucionar en el mateix sentit i treure'n totes les restriccions. Totes. 

Fins aquí no són opinions, són fets. Passem doncs a l'estadi de les opinions. No podem seguir amb el model de definició de pessebre que va fer Joan Amades, l'any 1946. Jo penso que un pessebre ha de ser tot allò que el seu autor vulgui que sigui un pessebre i que comuniqui i/o interpreti plàsticament qualsevol dels missatges tradicionals del pessebrisme.


És difícil que un pessebre agradi a tothom, ja que la societat és diversa, variada i plural; i els pessebres són models d'autorepresentació. Per tant, una única interpretació no pot representar a tothom. El pessebre que en diem tradicional és aquell basat en els ideals romàntics del bon salvatge, on la ruralia és la representant de l'ideal social, aquella que preserva els valors tradicionals de la nació. Aquest tipus de pessebre neix en el segle XIX i són els pessebres que ens hem acostumat a veure. I quan ens treuen aquest model, trontolla tot allò que ens pensàvem que era inamobible.



És bo que en un espai públic es generi debat sobre un pessebre. Ja ho hem dit i ho repetim. També és normal que hi hagi a qui no li agradi. Però hi ha algun pessebre que hagi agradat a tothom? És obligatori que agradi a tothom? Però, sobretot, ha d'agradar en el sentit clàssic del concepte d'estètica?



Sobretot cal que una obra emocioni. I a mi el pessebre de la Plaça sant Jaume m'emociona. Vol, dir que cal entrendre'l? Quan més referents tinguem millor. Però poca gent tindrà totes les claus interpretatives de la visió particular d'un artista. Cal prohibir, negar o exiliar totes les obres de les que no tothom tingui les claus interpretatives? Ens convertiriem en un desert cultural. Volem això? No dubto que hi hagi gent que ho voldria, però no crec que calgui tenir-los en compte. Més aviat cal combatre'ls.

Ja he escrit massa i no us he donat cap clau per interpretar el pessebre. Potser un altre dia. 

Però ja sabeu que a cal fuster hi ha novetat.

Visca els pessebres. Tots.

diumenge, 25 de desembre de 2016

BON NADAL A TOTHOM



La Sagrada Família es va haver de refugiar a Egipte, fugint d'un tirà com Herodes. Sembla que des de llavors els tirans s'han multiiplicat i cada cop hi ha més refugiats.

Pels que tinguin por dels refugiats sirians o facin cas dels cants de sirena del feixisme, recordeu que el mateix feixisme va fer fugir molts republicans. I com els van tractar a França?

Veieu com hi ha coses que no canvien. No n'aprendrem mai....

divendres, 23 de desembre de 2016

46ª EDICIÓ DE LA PLANTADA DEL PESSEBRE

Aquest diumenge 18 de desembre es va portar el 46è pessebre a l'ermita romànica de Sant Mateu. L'activitat organitzada pels Amics de l'Art Pessebrístic de Premià de Mar i la Parròquia de Sant Cristòfol es realitza des de l'any 1971. Els primers anys es feia a Can Gallemí, masia de Vallromanes situada just darrera Can Riera.

El grup de caminants a les 8 del matí. Més tard s'afegeixen els que pugen en cotxe. Foto Jordi Montlló
Però des de l'any 1990 es porta a l'ermita romànica propera.Des del 1999 es porta a peu des de Premià de Mar. Tota la història s'ha recollit en un llibre que vaig publicar l'any 2014. Si us interessa només cal que me l'encarregueu.

Pel camí de Serviol (Premià de Dalt). Foto Francesc Bosch
Trobareu les fitxes dels pessebres de 2015 i 2016 en aquest mateix blog.

El Pessebre, obra de Francesc Bosch. Foto Jordi Montlló
Mossèn Bruno celebrant la Missa. Foto Jordi Montlló

Aquest és el llibre que us he comentat, on també hi trobareu una fitxa dels 44 primers pessebres, amb fotografia de tots ells. També hi ha un annex de Joaquim Graupera on es parla de la història de l'ermita. També inclou un DVD amb un documental de 30 minuts.


dimecres, 21 de desembre de 2016

PATRICIA GABANCHO ÉS LA NOVA FIRAIRE D'HONOR DE LA FIRA DE SANTA LLÚCIA

La 22a edició del guardó Firaire d’Honor de la Diada de les Tradicions i els Costums Nadalencs a Catalunya s’ha concedit a la periodista i escriptora Patricia Gabancho (Buenos Aires, 1952).
La Patrícia va aterrar a Barcelona, a finals de la dictadura militar, encuriosida pel tarannà dels catalans i amb la voluntat d’analitzar què era això d’una nació sense estat. El seu compromís amb la societat que la va acollir ha estat constant, coherent i persistent al llarg de la seva trajectòria professional. Ha publicat més d’una vintena de llibres de no-ficció sobre la realitat catalana, alguns dels quals han esdevingut clàssics, com ara El preu de ser catalans o Crònica de la independència. El 2012 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana amb la seva primera novel.la, La néta d’Adam.

Patricia Gabancho rep el guardó de mans d'Albert Deulofeu, President de l'Associació Fira de Santa Llúcia, i Maria José Arteaga, Consellera del Districte de Ciutat Vella. Foto: Laura Bosch.

Col·labora en les principals tertúlies audiovisuals i en els diaris El País i Nació Digital, i participa en tasques de difusió cultural, com ara en les Aules Universitàries per a Gent Gran. Des de l’any 2014, és vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès.      
A El País realitza des de fa sis anys cròniques sobre la ciutat, l’urbanisme i la realitat metropolitana, un tema fonamental en la seva carrera. Pocs anys després d’arribar a Barcelona, ja escrivia sobre la Fira de Santa Llúcia. En un article d’El Correo Catalán, de 1978, en deia: “és una de tantes tradicions  d’aquest país acostumat a les fidelitats. Una d’aquelles coses que tradueixen l’essència i la història, i la mantenen gairebé impàvida a través del temps. I no són tronades, no són folklòriques, no són una pervivència buida: són el que eren des de fa anys, dècades. Una part del paisatge i del caràcter. En definitiva una part del país, i sols això ja la justifica i la fonamenta”.

D'esquerra a dreta: Jordi Montlló, Maria José Arteaga, Patricia Gabancho, Albert Deulofeu, Ramon Alemany i Mercè Sierra. Foto: Laura Bosch.

L’any 1989 deia: “la Fira de Santa Llúcia -envoltada dels ornaments nadalencs- conserva una capacitat atàvica de poesia, que aboca sobre Barcelona el regust agredolç de les ciutats arrelades en el temps”.
La Fira de Santa Llúcia estava en deute amb la Patrícia per la seva dedicació, les seves observacions i la seva estima. Moltes felicitats pel premi.

Jordi Montlló i Patricia Gabancho. Foto: Laura Bosch.

El premi és obra del jove artista Carles Piera, que també és firaire des de l'any 2012.


Carles Piera, autor del guardó, Patricia Gabancho i Jordi Montlló. Foto: Laura Bosch.