dijous, 20 de juny del 2024

A la memòria de Francesc Bosch

Quan un amic se’n va sempre és massa d’hora, però si en un cas és més veritat és en el del Francesc Bosch. Jo que sé quants anys fa que el conec. Des de que anava a casa seva com a jurat del concurs de pessebres, amb l’Adrià, en Joan, en Xavier ... I ara era el president, però sobretot la columna vertebral dels Amics de l’Art pessebrístic. Va agafar l’entitat en un moment complicat, no era per figurar, i va aixecar-la i consolidar-la amb una colla de voluntaris molt entregats.

El vaig entrevistar amb motiu de la meva recerca sobre la plantada del pessebre de Sant Mateu, d’on trec aquestes paraules:

“Ben aviat una de les tasques que assumeix és la construcció del pessebre de la plantada. El primer any d’aquest repte és el 1999, amb unes figures d’en Joan Muñoz. Des de llavors aporta la seva particular visió enriquint amb el seu art el ventall plàstic dels pessebres de Sant Mateu. Per les figures utilitza el fang que ha après a modelar de forma totalment autodidacta, intuïtiva i a partir de l’observació directa [...] Treballa el fang sense coure, li aplica un parell de capes de cola de fuster per endurir-ne la consistència. De vegades les pinta amb acrílics i de vegades només els passa una capa de vernís. Quan les pinta no sempre són policromades, utilitza sovint els tons monocroms. La indumentària de les figures no és clàssica, té tendència a la tipologia autòctona, però atemporal. La Marededéu gairebé sempre porta mantell i el cap cobert i Sant Josep es representa amb més llibertat. En tots els conjunts hi ha una gran similitud en l’actitud de la Marededéu i Sant Josep envers el seu fill, una actitud que transmet abrigall, estimació i tendresa. La posició del cos acompanya el joc de mirades entre els pares i el fill.

Les seves peces s’acosten més a la dimensió humana que transfereix als pessebres. Una dimensió arrelada al paisatge de la Serralada de Sant Mateu, fruit de la mateixa afició que el porta a caminar per aquests racons i a descobrir el paisatge i l’arquitectura de la història. El marc de l’escena del naixement el complementa, sovint, amb la representació de les ermites de la zona, com la de Santa Maria del Tagamanent (2000), la del Santuari del Corredor (2002), la del Sant Crist de Cabrils (2003), la de Sant Pere de Clarà (2004), la de Sant Mateu (2007), la de Sant Salvador de Can Boquet (2009) o la de Sant Bartomeu (2012)”.

Durant aquests darrers anys he pogut comptar amb la seva col·laboració. Així ha participat a l’exposició sobre pessebrisme català que vaig comissariar a la ciutat francesa d’Arles (La Provença, 2015).

Abans, però, a l’exposició “Els camins del Pessebre, Can Gallemí 1971 – Sant Mateu 2014”, amb motiu de la presentació del llibre abans referit, al Museu de l’Estampació de Premià (2014), o a l’exposició dels “Pessebres excursionistes al Maresme. Mig segle de tradició” al Museu de Cabrils (2018). Aquest darrer Nadal (2023) també va col·laborar amb els companys del Saloon International de santons d’Arles, amb la cessió d’algun pessebre.

Exposició "Pessebres excursionistes del Maresme" al Museu Municipal de Cabrils. 2018.

Moltes, moltes més coses hauríem fet plegats i moltes més coses hauria fet ell. Però sempre amb una extrema humilitat i espolsant-se qualsevol ombra de protagonisme.

No tocava Francesc, encara no. Que la terra et sigui lleu i fes-nos un pessebre celestial.

Plantada del pessebre Nadal de 2023

Els pessebres de Sant Mateu exposats l'any 2015 a Arles (França)


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada