"Emili Solé, entre la tradició i la modernitat" , una exposició que ens interpel·la.

 

©Fotografia: Lluïsa Amenós. D'esquerra a dreta, Ferran Manau, Marisa Lamich, Jordi Montlló, Laura Bosch i Emili Solé.

Aquest divendres passat, a les 7 del vespre s'inaugurava l'exposició sobre l'obra d'Emili Solé, un dels darrers grans figuraires del nostre país. L'exposició s'emmarca, amés, en els actes del 800 anys de Sant Francesc d'Assí, que rememora el mite fundacional del naixement del pessebrisme a escala mundial.

A més dels comissaris, i el director del Museu-Arxiu, senyor Lluís Albertí, hi assistiren nombroses persones del món del pessebrisme i membres de la Federació Catalana de Pessebrisme, la senyora Núria Garcia així com el senyor Joan Cortada. Per part del consistori, assistiren l'il·lustríssim alcalde, senyor Àlex Neira, el regidor de cultura, senyor Xavier Noms, així com els tinents d'alcalde, Carlos Sànchez, Joan Arnau; i els regidors a l'oposició, Nani Mora i Gerard Viladomat.

©Fotografia: Isabel Rodríguez

Vuit edicions de la Mostra de Figures de pessebre, una tradició dins la gran tradició del Nadal que s'ha mantingut gràcies a la persistència, i en alguns casos, la insistència, voluntat i tossuderia del magnífic equip del museu, però sobretot, del Ferran Manau, ànima de l'efemèride des de fa una mica més de setze anys, ja que aquesta manifestació s'ha convertit en una biennal de referència en el món del pessebrisme.

En aquesta exposició plantegem un discurs, una història, i ho fem visualment, amb els codis propis de les exposicions. En un camp on l'intrusisme és el pa de cada dia, les exposicions han de trasbalsar, interpel·lar, interrogar i emocionar. Potser pensareu que som massa pretensiosos, tenint en compte que parlem des de la museologia de trinxeres.

Hi ha una vitrina de gènere dedicada a varis exemples de dones invisibilitzades per la societat masclista. No ho hem fet per omplir, sinó perquè és una sèrie que l'escultor Emili Solé ha treballat, i forma part de la seva obra, igual que la sèrie de grans compositors d'òpera, que no hem volgut deixar de banda.

Durant la visita guiada es varen plantejar els següents temes: hi ha una vida entre la tradició i la modernitat en el pessebrisme?; són incompatibles una cosa de l'altre?; quin és el futur dels figuraires, artistes i artesans a Catalunya? Aquestes i d'altres preguntes es van plantejar per tal de que cadascú en tregui la seva pròpia conclusió. 

L'Emili Solé reuneix totes les qualitats necessàries per ser un dels grans del pessebrisme a Catalunya. Però és un gran desconegut per la immensa majoria, a excepció de col·leccionistes, com podreu comprovar a l'exposició.

Cóm és possible aquesta paradoxa? Doncs perquè no ha nascut en el lloc indicat. I no ens referim a Andorra, la seva terra natal. Totes les qualitats que ell té són insuficients en un context on el fang i l'artesania és menystinguda una i altra vegada, on es parla de fires tradicionals i paradoxalment s'hi venen productes seriats fets a la Xina, on es prefereix una figura amb una gel·laba en un carrer pirinenc a un pastor amb barretina, on no hi ha una cultura que ensenyi als petits de casa que el fang també és per a ells i on puguin començar amb senzilles figures de cara i creu i que si es trenquen no passa res.

A aquestes alçades, justificar la preferència de fang davant d'altres materials ja és un símptoma de debilitat conceptual. Josep Maria Espinàs (1981), parlant de la Fira de Santa Llúcia de Barcelona ja deia "el tacte de les matèries vives i elementals, de la molsa, del suro, de l'argila; els nostres dits acostumats a les tecles de les màquines d'escriure, als botons dels electrodomèstics, al bisturí, als vasos de plàstic...hi retrobem estímuls oblidats". Ara podríem dir, gairebé perduts.

Emili Solé és una víctima del sistema. Per això s'ha reinventat i és el que pretenem mostrar-vos a l'exposició. Hem reunit més de cent peces que no es poden veure públicament. Una altra de les funcions de les exposicions.

La seva obra en 3D és realment excepcional, perquè ell té una doble formació: en escultura i en disseny informàtic. I sí, veureu cada cop en més llocs, peces fetes en 3D, però cap de la qualitat de les seves. Per això, volem retre-li un homenatge i donar-lo a conèixer, abans que no sigui massa tard per al conjunt de la societat on estem immersos.

Gràcies Emili.

© Reportatge fotogràfic: Lluïsa Amenós, Isabel Rodríguez, Marius López, Laura Bosch, Jordi Montlló.