El món del pessebrisme català ret homenatge al Dr. Pere Catà i Vidal

El Col·lectiu de Recerca El Bou i la Mula amb el Dr. Pere Catà i la seva esposa Contxita.
Foto: L. Bosch

El passat divendres 5 d’octubre, el col·lectiu El Bou i la Mula i l’Associació de Pessebristes de Barcelona vam retre homenatge al doctor Pere Catà i Vidal, pessebrista, figuraire, soci i, sobretot, amic.

L’església de Sant Pau del Camp fou el marc escollit, on a més s’hi havia casat fa ja molts anys amb la Contxita. L’acollida dels responsables del centre fou magnífica. Una seixantena de persones del món del pessebrisme a Catalunya ens van acompanyar.

Mossèn Cabot, explicant breument la història d'aquest magnífic conjunt romànic.
Foto: L. Bosch

Mn. Cabot, rector de la parròquia i membre del col·lectiu de recerca des dels seus orígens explicà breument la història d’aquest conjunt romànic a tots els presents. Construït probablement abans de l'any 911, que és la data que figura a la làpida trobada al monestir i corresponent a la tomba de Guifré II i aqui se li atribueix la seva fundació. Es creu també que el comte va iniciar la construcció d'una església sobre les restes d'un antic edifici religiós i en ell hi va establir una comunitat de monjos benedictins. El monestir era fora de la protecció de les muralles de la ciutat, d'aquí el seu nom. Les excavacions arqueològiques que s'hi estan duent a terme tal vegada podran datar i corroborar definitavament els seus orígens.

El Bou i la Mula. Foto: L. Bosch

Acte seguit, el grup s'adreçà a l'interior de l'església, on Elisabet Bataller, al violí, i la Núria Puigbó al violoncel varen tocar les següents peces: Ària sonata de Leclair per violí i continu; Sonata VII de Corelli per violí i continu; Sonata VII d'Albertini per violí i continu i finalment l'Ària de Bach per violí i continu.

Elisabet Bataller al violí  i Núria Puigbó, a mà dreta, al violoncel. Foto: L. Bosch

Obrí l'acte l'Albert Dresaire membre del Bou i la Mula. Acte seguit, donà pas al també company del col·lectiu, Enric Benavent que explicà als presents  el procés d'inventari, catalogació i digitalització del Fons Catà, que consisteix en un recull de documents, diaris, revistes amb informació pessebrística, consultables a partir d'ara al web d'aquest col·lectiu.

Albert Dresaire presentant l'acte d'homenatge al Dr. Pere Catà. 

El Dr. Enric Benavent presentant el Fons Catà. 

Després, els presidents del les dues entitats, senyor Josep Porta per l'Associació de Pessebristes de Barcelona i el Dr. Jordi Montlló, pel Col·lectiu de Recerca, el Bou i la Mula, varen llegir els parlaments d'homenatge, en un silenci absolut i emotiu, que només es trencà pel llarg aplaudiment, mostra de reconeixement i estima per la trajectòria d'aquest gran humanista que és el Dr. Pere Catà, quan el senyor Josep Porta li feu lliurament de la medalla d'or de l'Associació de Pessebristes de Barcelona. Per part del Bou i la Mula, se li va fer lliurament d'un llibre editat per l'ocasió i a títol personal amb un recull fotogràfic dels moments més importants de la seva vida i obra, que els assistents varen poder gaudir a través d'un passi de PowerPoint.

Els presidents de les dues entitats, Jordi Montlló a l'esquerra, i Josep Porta a mà dreta.
Foto: L. Bosch

El president de l'Associació de Pessebristes de Barcelona fent lliurament de la medalla
d'or de l'entitat al Dr. Pere Catà. Foto: L. Bosch

El president de l'Associació de Pessebristes de Barcelona fent 
lliurament de la medalla d'or de l'entitat 
al Dr. Pere Catà. Foto: L. Bosch

El Dr. Catà, emocionat va adreçar unes paraules d'agraïment. Finalment, després de les mostres de simpatia i agraïment, els assistents van poder continuar la festa amb un refrigeri on no hi va faltar de res.

El Dr. Pere Catà rebent les mostres més afectuoses del públic i familiars. Foto. L. Bosch

Les diferents entitats amb el Dr. Catà. Foto: L. Bosch

Familiars i amics. Foto: L. Bosch

Familiars i amics. Foto: L. Bosch

Des del Col·lectiu El Bou i la Mula volem agraïr la complicitat de tota la família del Dr. Catà i especialment de la seva esposa, la senyora Contxita, que probablement en tindrà moltes per explicar!

Gràcies a la implicació de l'Associació de Pessebristes de Barcelona, a la Federació i a les diferents entitats pessebrístiques i evidentment a Mn. Cabot responsable d'aquest magnífic entorn que és l'església de Sant Pau del Camp.

HOMENATGE AL DOCTOR PERE CATÀ i VIDAL

5 d’Octubre de 2018

Sant Pau del Camp (Barcelona)

Benvinguts i moltes gràcies per compartir la proposta que des del Col·lectiu El Bou i la Mula i l’Associació de Pessebristes de Barcelona us vam fer per tal de fer justícia al doctor Pere Catà.

Perquè avui és un dia de justícia –però de la bona, no aquesta pantomima dels tribunals de la Meseta - . Avui toca fer compliments públics a un home que s’ho mereix. És bo que en alguns homenatges, la personat homenatjada també pugui escoltar aquests compliments i hi sigui present.

Segur que en alguna ocasió us heu sentit traïts, perquè heu descobert que un músic que admiràveu pel seu talent o una escriptora o un pintor o qualsevol artista que era un dels vostres preferits, tenia un comportament o una ideologia que no només no compartiu sinó que trobeu reprovable.

És molt freqüent i quan ens passa se’ns queda una mica la cara de dir i ara què? Pensem que una obra simfònica o un relat, una pintura o una escultura que ens emociona és perquè l’autor és una persona com nosaltres i que també ens hauria d’emocionar la seva vida. I sovint no és així.

En el cas que ens ocupa avui, la del doctor Pere Catà i Vidal és just tot el contrari. La seva personalitat captiva tant o més que la seva obra.

Recordo haver vist les primeres figures seves en uns diorames a Sant Vicenç de Montalt. De fet si em pregunteu que més vaig veure aquells dia no us ho sabria dir. Si una obra t’impacta ja ha aconseguit el 90% del seu objectiu. I ho va fer; em va impactar. De seguida vaig preguntar, de qui són aquestes figures? Del doctor Catà, em deien. I qui és el doctor Catà? On té el taller? D’on és? No res, no en ven, se les fa per ell, és molt gran, té la salut delicada (potser alguns que em deien això ja no hi són – i mira-te’l ell. Se’l veu prou eixerit). I pensar que això m’ho deien a finals dels anys 90.......

De tant en tant em vaig continuar trobant la seva obra. La meva perplexitat anava en augment. En primer lloc per la qualitat d’aquelles peces, després pels personatges per se, i finalment perquè eren com un  plat d’escudella en un dia fred d’hivern; que t’aviva l’esperit. Aquelles figures em tornaven la fe en el pessebrisme; hi havia vida més enllà dels Castells. I no em refereixo a la Marca Hispànica. Però poca vida, la veritat, doctor Catà.

Les seves obres eren com una menja preuada i escassa. Massa escassa pel meu gust. I penso, que molts compliments que li han fet han estat amb la boca petita i en la intimitat (com el català de l’Aznar). Per aquest motiu em reafirmo que l’acte d’avui és doblement merescut.

Encara vaig trigar molts anys en conèixe’l. De fet no ha estat fins el 4 de maig de 2012 i amb motiu de fer la meva tesi doctoral sobre la Fira de Santa Llúcia.

Com podia ser que un home tan menut, en una habitació tan “condensada”, pogués fer aquelles peces tan grans?

La clau són els seus ulls i les seves mans. Els ulls del Pere són vius, incisius i espurnegen sornegueria. Les mans semblen que hagin fet un pacte amb el dimoni per restar sempre joves. Les mans i els ulls es coordinen a la perfecció. El seu estil és molt peculiar, treballa el detall fins els límits, desglossa els músculs com si fes un estudi d’anatomia. Les figures tenen moviment, expressió, estan vives. Busca postures que aportin moviment, basades en la realitat, en personatges del carrer i capta l’instant precís on tots els músculs es troben tensionats per l’esforç del moment.

Ha fet un estudi en viu dels camells, per copsar cada moviment a l’ajupir-se i al aixecar-se; perquè els Reis és un dels seus temes preferits. Si Domènech Talarn tornés a néixer hauria de fixar-se en els camells del Pere.

Quan treballa una figura, comença per donar-li la forma del crani, després les òrbites i li afegeix els glòbuls oculars, el nas, les orelles i la boca i amb un pinzell moll, molt fi, va repassant fins donar-li l’expressió de la cara. Es poden distingir amb tot detall els ulls, la conjuntiva vermella, la pupil·la, les còrnies, l’escleròtica, les aletes del nas, si porta una piga inclús, les dents, no hi falta cap detall: “es veuen les fontanelles, o sigui les sutures dels ossos del cap. “hi ha moltes persones curtides, pescadors, gent així que ho tenen eh!”, diu i és veritat.

Alguns dels seus personatges no semblen figures de pessebre, sinó escenes costumistes d’un món imaginari de la cosmovisió del seu artista. Un amic psiquiatre un dia li va dir que reflectien angoixa. Ell assenteix amb escepticisme i sornegueria perquè per sobre de tot se sap creador i gaudeix de cada instant que la seva mà fa treballar el palillo.

Crec no equivocar-me si parlo per tots els aquí presents que li hem de donar les gràcies no només per fer-nos descobrir i gaudir de tot un món ple d’art i creació, aportant aire nou i “jove” al palestinià món dels pessebres catalans, sinó també per la seva generositat i humilitat en la manera de fer-ho.

Sempre serem deutors del seu art i de la seva persona.

Jordi Montlló Bolart

President del Col·lectiu El Bou i la Mula