Pàgines

dilluns, 26 de desembre del 2016

EL PESSEBRE DE LA PLAÇA SANT JAUME DE BARCELONA

En relació a les diferents informacions aparegudes al voltant del pessebre de la Plaça sant Jaume de Barcelona, voldria fer algunes consideracions. Com a preàmbul destacar que tota obra, acció o activitat pública és susceptible de ser analitzada, jutjada, criticada o valorada. I això és bo. El debat és positiu. Sempre que les valoracions i opinions siguin argumentades amb respecte i educació.



Doncs algunes idees per enriquir el debat. Els pessebres, com a  manifestació popular de llarga trajectòria, s'han manifestat de formes diferents i han anat evolucionant. Per tant, algú em pot dir com és un pessebre tradicional? Segur que hi haurien diferents respostes. A part de la pròpia evolució que ha de tenir tota tradició, existeix la cohabitació entre diferents models. Imposar uns models a la força no és mai bo per a ningú. La diversitat és sinònim de riquessa. Els dogmes, les ortodoxies i els postulats uniformitzants els deixem pels dictadors i no són benvinguts.


Els pessebres també són una manifestació de caràcter artístic, amb una voluntat d'interpretar, mostrar i exhibir. No recordeu quan es deia que els impressionistes eren uns degenerats? Recordeu qui ho deia? I el jazz? Deien que no era música, que era soroll. Per sort el concepte d'art ha evolucionat. Doncs, la definició de pessebre ha d'evolucionar en el mateix sentit i treure'n totes les restriccions. Totes. 

Fins aquí no són opinions, són fets. Passem doncs a l'estadi de les opinions. No podem seguir amb el model de definició de pessebre que va fer Joan Amades, l'any 1946. Jo penso que un pessebre ha de ser tot allò que el seu autor vulgui que sigui un pessebre i que comuniqui i/o interpreti plàsticament qualsevol dels missatges tradicionals del pessebrisme.


És difícil que un pessebre agradi a tothom, ja que la societat és diversa, variada i plural; i els pessebres són models d'autorepresentació. Per tant, una única interpretació no pot representar a tothom. El pessebre que en diem tradicional és aquell basat en els ideals romàntics del bon salvatge, on la ruralia és la representant de l'ideal social, aquella que preserva els valors tradicionals de la nació. Aquest tipus de pessebre neix en el segle XIX i són els pessebres que ens hem acostumat a veure. I quan ens treuen aquest model, trontolla tot allò que ens pensàvem que era inamobible.



És bo que en un espai públic es generi debat sobre un pessebre. Ja ho hem dit i ho repetim. També és normal que hi hagi a qui no li agradi. Però hi ha algun pessebre que hagi agradat a tothom? És obligatori que agradi a tothom? Però, sobretot, ha d'agradar en el sentit clàssic del concepte d'estètica?



Sobretot cal que una obra emocioni. I a mi el pessebre de la Plaça sant Jaume m'emociona. Vol, dir que cal entrendre'l? Quan més referents tinguem millor. Però poca gent tindrà totes les claus interpretatives de la visió particular d'un artista. Cal prohibir, negar o exiliar totes les obres de les que no tothom tingui les claus interpretatives? Ens convertiriem en un desert cultural. Volem això? No dubto que hi hagi gent que ho voldria, però no crec que calgui tenir-los en compte. Més aviat cal combatre'ls.

Ja he escrit massa i no us he donat cap clau per interpretar el pessebre. Potser un altre dia. 

Però ja sabeu que a cal fuster hi ha novetat.

Visca els pessebres. Tots.

diumenge, 25 de desembre del 2016

BON NADAL A TOTHOM



La Sagrada Família es va haver de refugiar a Egipte, fugint d'un tirà com Herodes. Sembla que des de llavors els tirans s'han multiiplicat i cada cop hi ha més refugiats.

Pels que tinguin por dels refugiats sirians o facin cas dels cants de sirena del feixisme, recordeu que el mateix feixisme va fer fugir molts republicans. I com els van tractar a França?

Veieu com hi ha coses que no canvien. No n'aprendrem mai....

divendres, 23 de desembre del 2016

46ª EDICIÓ DE LA PLANTADA DEL PESSEBRE

Aquest diumenge 18 de desembre es va portar el 46è pessebre a l'ermita romànica de Sant Mateu. L'activitat organitzada pels Amics de l'Art Pessebrístic de Premià de Mar i la Parròquia de Sant Cristòfol es realitza des de l'any 1971. Els primers anys es feia a Can Gallemí, masia de Vallromanes situada just darrera Can Riera.

El grup de caminants a les 8 del matí. Més tard s'afegeixen els que pugen en cotxe. Foto Jordi Montlló
Però des de l'any 1990 es porta a l'ermita romànica propera.Des del 1999 es porta a peu des de Premià de Mar. Tota la història s'ha recollit en un llibre que vaig publicar l'any 2014. Si us interessa només cal que me l'encarregueu.

Pel camí de Serviol (Premià de Dalt). Foto Francesc Bosch
Trobareu les fitxes dels pessebres de 2015 i 2016 en aquest mateix blog.

El Pessebre, obra de Francesc Bosch. Foto Jordi Montlló
Mossèn Bruno celebrant la Missa. Foto Jordi Montlló

Aquest és el llibre que us he comentat, on també hi trobareu una fitxa dels 44 primers pessebres, amb fotografia de tots ells. També hi ha un annex de Joaquim Graupera on es parla de la història de l'ermita. També inclou un DVD amb un documental de 30 minuts.


dimecres, 21 de desembre del 2016

PATRICIA GABANCHO ÉS LA NOVA FIRAIRE D'HONOR DE LA FIRA DE SANTA LLÚCIA

La 22a edició del guardó Firaire d’Honor de la Diada de les Tradicions i els Costums Nadalencs a Catalunya s’ha concedit a la periodista i escriptora Patricia Gabancho (Buenos Aires, 1952).
La Patrícia va aterrar a Barcelona, a finals de la dictadura militar, encuriosida pel tarannà dels catalans i amb la voluntat d’analitzar què era això d’una nació sense estat. El seu compromís amb la societat que la va acollir ha estat constant, coherent i persistent al llarg de la seva trajectòria professional. Ha publicat més d’una vintena de llibres de no-ficció sobre la realitat catalana, alguns dels quals han esdevingut clàssics, com ara El preu de ser catalans o Crònica de la independència. El 2012 va guanyar el Premi Prudenci Bertrana amb la seva primera novel.la, La néta d’Adam.

Patricia Gabancho rep el guardó de mans d'Albert Deulofeu, President de l'Associació Fira de Santa Llúcia, i Maria José Arteaga, Consellera del Districte de Ciutat Vella. Foto: Laura Bosch.

Col·labora en les principals tertúlies audiovisuals i en els diaris El País i Nació Digital, i participa en tasques de difusió cultural, com ara en les Aules Universitàries per a Gent Gran. Des de l’any 2014, és vicepresidenta de l’Ateneu Barcelonès.      
A El País realitza des de fa sis anys cròniques sobre la ciutat, l’urbanisme i la realitat metropolitana, un tema fonamental en la seva carrera. Pocs anys després d’arribar a Barcelona, ja escrivia sobre la Fira de Santa Llúcia. En un article d’El Correo Catalán, de 1978, en deia: “és una de tantes tradicions  d’aquest país acostumat a les fidelitats. Una d’aquelles coses que tradueixen l’essència i la història, i la mantenen gairebé impàvida a través del temps. I no són tronades, no són folklòriques, no són una pervivència buida: són el que eren des de fa anys, dècades. Una part del paisatge i del caràcter. En definitiva una part del país, i sols això ja la justifica i la fonamenta”.

D'esquerra a dreta: Jordi Montlló, Maria José Arteaga, Patricia Gabancho, Albert Deulofeu, Ramon Alemany i Mercè Sierra. Foto: Laura Bosch.

L’any 1989 deia: “la Fira de Santa Llúcia -envoltada dels ornaments nadalencs- conserva una capacitat atàvica de poesia, que aboca sobre Barcelona el regust agredolç de les ciutats arrelades en el temps”.
La Fira de Santa Llúcia estava en deute amb la Patrícia per la seva dedicació, les seves observacions i la seva estima. Moltes felicitats pel premi.

Jordi Montlló i Patricia Gabancho. Foto: Laura Bosch.

El premi és obra del jove artista Carles Piera, que també és firaire des de l'any 2012.


Carles Piera, autor del guardó, Patricia Gabancho i Jordi Montlló. Foto: Laura Bosch.


dijous, 8 de desembre del 2016

NADAL A CEL OBERT. LES FIRES DE PESSEBRES A BARCELONA

Presentació del llibre

NADAL A CEL OBERT. LES FIRES DE PESSEBRE A BARCELONA
de
JORDI MONTLLÓ BOLART


Editat per la Direcció de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals de la Generalitat de Catalunya, dins la col·lecció "Estudis sobre patrimoni etnològic de Catalunya, núm. 7".



D'esquerra a dreta: Dra. Josefina Roma, Jordi Montlló, Lluís Puig i Xavier Cordomí.
Foto: Joan Clapés

Foto: Laura Bosch

Ahir, dia 15 de desembre a les 20.00h a la Casa dels Entremesos (Pl. de les Beates, 2 de Barcelona) en presència del  director de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals, sr. Lluís Puig Gordi, la Dra. Josefina Roma, autora del pròleg, el sr. Xavier Cordomí, director de la Casa dels Entremesos, i Jordi Montlló, autor, es va presentar el llibre "Nadal a cel obert. Les fires de pessebres a Barcelona".




Aquesta publicació forma part dels resultats d’un treball de recerca que portà per títol «Recuperació de la memòria oral de quatre generacions d'artesans i comerciants de la Fira de Santa Llúcia de Barcelona: organització familiar, treball i relacions». Aquesta recerca fou becada l’any 2012 per la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals del Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

dilluns, 5 de desembre del 2016

LES FIRES DE PESSEBRES A BARCELONA

Es presenta a Barcelona el llibre Nadal a cel obert. Les fires de pessebres a Barcelona. Es tracta del setè volum de la col·lecció Estudis sobre el patrimoni etnològic de Catalunya, editat pel Departament de Cultura de la Generalitat de Catalunya.

La presentació anirà a càrrec de Lluís Puig Gordi, director de la Direcció General de Cultura Popular, Associacionisme i Acció Culturals, Jordi Montlló, autor del llibre i Josefina Roma, autora del pròleg.

L'acte tindrà lloc el 15 de desembre a la Casa dels Entremesos (plaça de les beates, 2 - Barcelona), a les 20.00 h (al costat de la Fira de Santa Llúcia).


Aquesta publicació presenta un treball d'investigació sobre les fires de pessebres a Barcelona, amb la fira de Santa Llúcia al capdavant, que combina la perspectiva històrica amb l'aproximació etnogràfica a partir de la qual s'aborden les dinàmiques actuals d'aquest tipus d'activitats. El treball aborda els orígens de les fires, llur evolució, com convergeixen diverses fires diferents entre elles i com arriben a segregar-se. El punt central del que parteix la recerca és la Fira de Santa Llúcia de Barcelona. Així, es du a terme una anàlisi de la fira actual, les seves característiques amb els seus protagonistes, així coma també els seus conflictes, inherents a tota celebració que s'assenta en la tradició històrica però que alhora ha d'adaptar-se als requeriments de la modernitat, del mercat i la societat actuals. 




JORDI MONTLLÓ BOLART és llicenciat en Geografia i Història per la UB, especialitzat en prehistòria, història antiga i arqueologia; amb un màster en Museologia i Gestió del Patrimoni Etnològic i Cultural. Ha treballat com arqueòleg i tècnic de patrimoni i museus tant en el sector públic com en el privat. Ha estudiat el món del pessebrisme, amb la realització de projectes de recerca; la publicació de monofrafies (Les nostres figures de pessebre, (2010), Els camins del pessebre (2014) o Bartomeu Marcé i Reixach, el darrer escultor romàntic del pessebrisme a Catalunya (2015); conferències, i el comissariat d'exposicions: 

2012 - museu de l'Estampació de Premià de Mar:
           "Els camins del pessebre"
2015 - 58 Saloon International des santonniers d'Arles
          "Catalogne et Provence"
2015 - Museu Arxiu de Sant Andreu de Llavaneres
          "Bartomeu Marcé i Reixach; el darrer escultor romàntic del pessebrisme   a Catalunya"

És president i membre fundador del Col·lectiu El Bou i la Mula, entitat de recerca i difusió del pessebrisme. 


dijous, 1 de desembre del 2016

SANTONNIÈRE BUSCA SUCCESSOR PER TRASPASSAR ELS SEUS CONEIXEMENTS

Eliane Smiglio és una santonnière d'Uchaud (Gard), al costat de Calvisson. L'hem conegut a la fira de Calvisson i ens va explicar el seu cas, que hem trobat força significatiu. Per aquest motiu li hem volgut donar veu des d'aquest humil blog.

Eliane Smiglio a la fira de Calvisson


Els santonnieres de veritat, a França, són artistes i artesans que controlen tot el procés de fabricació del santon, des del primer pas fins el darrer. Sobretot els petits tallers com el de l'Eliane. És a dir, creen del no res, d'un tros de fang, els seus personatges; els moldegen com diem aquí "a palillo". Els hi fan els motlles, dels que en treuen les reproduccions. Després els couen i els pinten. Finalment els venen a les múltiples fires de santons ( que no mercats de Nadal) de la regió.

Eliane Smiglio a la fira de Calvisson amb l'autor del bloc


Foto arxiu: Midi Libre - D.R.

L'Eliane va començar ara fa trenta anys, quan entra a treballar al taller de la família Carbonel, després d'una greu malaltia que l'allunya de la seva professió, com a decoradora d'interiors. Allí comença pintant santons i temps després ja els emmotlla. L'aprenentatge és tan productiu que decideix fer-ne el seu ofici. S'instal·la a Fontvieille durant deu anys, on crea i vend els seus propis santons.
Per raons familiars, s'instal·la a Uchaud, on té el seu taller. La seva producció comprèn un total de 250 models diferents de santons d'entre 1 cm fins a 15 cm. 

Però vet aquí que l'Eliane voldria jubilar-se, vendre el seu taller i transmetre  "son savoir faire" durant un any o el temps que faci falta, a algú que vulgui aprendre l'ofici de santonnier.

Un cas "touchant" que no ens ha deixat indiferents. Si voleu visitar-la al seu taller, el trobareu a la següent adreça:

Eliane Smiglio
123, Av. Robert de Joly
30620 Uchaud (France)
Tel.: 00 33 (0) 4 66 88 56 27
www.santons-smiglio.com

I si voleu aprendre un ofici del més apassionant, ara n'és l'oportunitat.


diumenge, 27 de novembre del 2016

A LA NEUS MARINEL·LO IN MEMORIAM

Com cada any, que puc, em presento a la Fira de Santa Llúcia, el dia de la inauguració, desitjós de retrobar-me amb vells coneguts. Sempre hi ha alguna absència en relació a l'any anterior. Des del 2012 quan començo a fer el treball de camp de la Tesi doctoral, ja són molts els que han plegat. I parlo només dels que he entrevistat. La majoria es jubilen i pleguen per dificultats diverses. Però també hi ha qui es mor.
En Guillem, la Júlia i la Neus el dia de l'entrevista. Jo al mig d'elles dues.

Divendres em vaig assebentar del cas de la Neus Marinel·lo. I vull enviar-li un petó i una forta abraçada en el cel que estigui, que segur que l'haurà pintat abans. Serà un cel de lluna, amb les estrelles dibuixant caminets de jocs infantils per anar resseguint amb els llapis de colors, creant figures de pessebre per la fira que ve.

Segur que en el seu taller del carrer Lledó, una tarda de primavera o d'estiu pintaria un cel que de tant que li agradaria l'encarregaria per quan fos el moment del d'acomniadar-se de la seva germana Júlia o del seu nét que tant l'ha estimat i l'ha cuidat.

La Júlia, en Guillem i la Neus, en el taller del carrer Lledó.

La Neus, era una de les meves iaies de la Fira, que en deia jo. M'agrada més que el terme d'informant. Era més que una informant, perquè ella, com tota la seva familia em van obrir les portes de casa seva i els braços de l'amistat. Es tracta d'una de les famílies amb més història de la Fira de Santa Llúcia. Són els únics que encara venen fondos de pessebre pintats a mà.
Us adjunto un fragment de la tesi dedicat a la Neus:

La primera parada la va posar el pare de la Júlia i la Neus, en Baldomer Marinel·lo Samuntà (1884-1953), que era actor i director teatral. Va començar a anar a la fira l’any 1932 i des de llavors la Júlia amb 11 anys i la Neus amb 9, ja l’acompanyaven. Cada dia agafaven el tramvia des de Sarrià, que era on vivien llavors, carregats amb els rotllos de paper. Després es traslladen al carrer Lledó, per estar més a prop de la Fira. Al començament era una activitat complementària als ingressos que tenien. Però després de la guerra civil espanyola (1936-39) es converteix en l’única activitat de subsistència per a la família, perquè no aconsegueix trobar feina. L’any 1945 es traslladen al pis del carrer Lledó, on tenien el taller per pintar els cels. A més a més es dediquen a fer de majoristes per a papereries. “Teníem un representant a Barcelona a les papeleries; un altre a Catalunya i un a Províncies. Això ho tenia el papa, i despues tenia dos o tres majoristes que compràven quantitat de tots els models i ells s’ho venien allà on els hi semblava. Inclús un representat que teníem que estava a Santa Maria del Mar ho enviava a Amèrica, a l’Amèrica Llatina”.


A cada cel que pinti en Guillem, farà una estrella especial que serà la teva.
A reveure.

FIRA DE SANTONS DE CALVISSON

Un petit poblet del departament del Gard i de la regió del Llenguadoc Rosselló, acull una reduida però gentil fira de santons, impulsada per l'associació "Les Ravis de la crèche".


Una representació de l'associació, presidida per Françoise Delesty, ens va visitar el Nadal passat i enguany els hem pogut tornar la visita. La seva acollida, com no podia ser d'altra manera, ha estat formidable.



A la fira hi hem retrobat vells coneguts com la Christiane Vidal i n'hem fet de nous com la Eliane Smiglio i en Romain Rodriguez, dels que en parlarem a part.

Parada de la Chris Vidal






divendres, 25 de novembre del 2016

INICI DE LA FIRA DE SANTA LLÚCIA

Avui divendres 25 de novembre de 2016 s'inaugura la Fira de Santa Llúcia, documentada des de l'any 1786. En algun diari potser llegireu que n'és la 230ª edició, però això no és del tot correcte, ja que durant la Guerra del francès i la Guerra Civil espanyola no es va celebrar. El que sí és veritat és que és una de les fites més importants del calendari festiu per la ciutat i que marca el començament de les festes de Nadal a Barcelona.

Enguany es presentarà un llibre que refà la història de les fires de pessebre a Barcelona, però ja us en parlarem. També farem una menció especial a la nova edició del diari de la Fira, al Firaire d'Honor i a la 23ª edició de la Diada de les Tradicions i els Costums Nadalencs a Catalunya.

Malauradament hi haurà alguna absència, com en els darrers anys i els periodistes hauran perdut una nova ocasió de documentar una vida dedicada a l'artesania.

L'any vinent amb la presentació de la Tesi doctoral podrem aportar moltes dades desconegudes fins el moment i analitzar una fira més enllà dels tòpics habituals dels cronistes.


 



La Fira és un punt de trobada per tots els amants dels costums, del Nadal, de la festa i de l'alegria. No és només un centre comercial, és un esdeveniment social i cultural que caldria potenciar, afavorint l'artesania, la qualitat i l'especifitat.












dijous, 24 de novembre del 2016

FLORENCE BEGNI i LA MÀGIA DELS SEUS PAISATGES EN MINIATURA

Florence Begni ens va atrapar en el mateix moment que la vam descobrir, en una biennale d'Aubagne, cap allà l'any 2012. Els seus pobles en miniatura, enfilats en els crestalls més sorprenents d'un paissatge màgic, ens fan somniar en uns espais lliures de malícia. La trobareu sempre al costat de l'Evelyne Ricord (MOF).







Podeu consultar la seva pàgina web a la següent adreça:

http://florence.begni.lesprosdemaville.fr/







dimecres, 23 de novembre del 2016

IGNACEL JERÔME. L'ESTRELLA QUE IL·LUMINA EL MATEIX FIRMAMENT QUE LILIANE GUIOMAR

Ignacel Jerôme és un jove santonnier de Pibrac (prop de Tolouse) que ja des del principi prometia, però que ja s'ha convertit en un nou fenomen de l'art santonnier. La recerca d'un estil propi no ha estat gaire llarga ni tortuosa, amb la seva fugida a Egipte extreta d'uns vitralls gòtics. A la 4ª Fira d'Arles ens ha delectat amb uns reis d'autèntica filigrana. Amb Jerôme el Renaixement ha entrat a formar part de l'imaginari santonnier.
A partir d'ara en el firmament particular dels santonniers, al costat de la Liliane hi veurem brillar l'estrella d'Ignacel Jerôme. 










dimarts, 22 de novembre del 2016

4ª FIRA DES SANTONS D'ARLES

A l'espai Van Gogh es va celebrar els dies 19 i 20 de novembre la quarta edició de la fira de santons d'Arles. Un espai privilegiat que dóna a conèixer el treball d'autèntics artesans de l'argila cuita. Han presentat la seva obra santonniers com Michel Dubost, Stéphane Dumas, Christine Casanova, Silvie Roverch, Raphaël Raccurt, Daniel Gayraud, Evelyne Ricort, Florence Begni, Bernard Fontanille, Ignacel Jerôme i Liliane Guiomar entre d'altres. D'alguns d'ells ja us en parlarem a part.